Pilar Rahola

Qui és Pilar Rahola

Pilar Rahola (Barcelona, 1958) va guanyar el premi Ramon Llull el 2017 amb Rosa de cendra i el Prudenci Bertrana el 2024 amb Cornèlius, l’almogàver. La seva primera novel·la, Aquell estiu color de vent, és del 1983; després en van venir Aperitiu nocturn (1985), Els amants de Tània (2002), El carrer de l’Embut (2013) i Mariona (2014), i després del Ramon Llull, L’espia del Ritz (2020).

Segons l’Enciclopèdia Catalana, però, on més sobresurt és en l’assaig i en els llibres d’articles —sovint textos apareguts abans a la premsa— sobre «qüestions controvertides d’actualitat». N’hi ha sobre l’adopció, com L’adopció: un acte d’amor (2001), sobre els enfrontaments de l’Orient Mitjà (Atrapados en la discordia, 2009) o sobre l’avanç de l’islam radical a Espanya (Prou!, 2015), i també títols com La qüestió catalana (1993) o Catalunya, any zero (2004); La màscara del rei Artur (2010) és un retrat d’Artur Mas, i 3x1. El món actual a través de tres generacions (2003) el va escriure amb Teresa Pàmies i Margarita Rivière. La mateixa font explica que han estat motiu de polèmiques la seva crítica a «certs plantejaments de les esquerres, que vincula a diverses formes d’antisemitisme», la defensa que fa del dret d’Israel a existir com a estat i la condemna de l’islam extremista. Entre els premis que ha rebut n’hi ha de periodisme i uns quants que l’Enciclopèdia presenta com a «relacionats amb la lluita contra l’antisemitisme i la judeofòbia».

Com a periodista, ha publicat articles d’opinió sobretot a La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, El País i l’Avui, i ha intervingut en tertúlies i altres programes de ràdio i televisió, on l’Enciclopèdia li reconeix «un acusat esperit de polemista». Entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta va ser corresponsal en conflictes com els dels Balcans o el del golf Pèrsic. Va estudiar filologia catalana, i va dirigir l’editorial Pòrtic entre el 1987 i el 1990 i la Fundació Acta fins al 1993.

En política, del 1993 al 2000 va ocupar un escó d’ERC al Congrés, i del 1994 al 2000 va ser tinenta d’alcalde de Barcelona. El 1997, amb Àngel Colom, va encapçalar una escissió del partit que va donar lloc al Partit per la Independència; quan aquest partit va fracassar a les eleccions, va plegar de la política professional. El 2013 va entrar a formar part del Consell Assessor per a la Transició Nacional.