Teresa Pàmies

Qui era Teresa Pàmies

Teresa Pàmies va néixer a Balaguer el 1919, filla de Tomàs Pàmies, dirigent marxista vinculat al Bloc Obrer i Camperol. Amb prou feines va trepitjar l’escola: es va fer autodidacta i va entrar en política molt aviat, venent premsa obrera quan encara era una nena. Als disset anys ja pujava a la tribuna en actes multitudinaris a Barcelona; poc després encapçalava les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, i el 1937 va posar en marxa, amb altres militants, l’Aliança Nacional de la Dona Jove.

El 1939, amb dinou anys, va marxar cap a França amb el seu pare. Allò que semblava una pausa breu va acabar sent un exili de més de trenta anys: el camp de refugiats de Magnac-Laval, la República Dominicana, Cuba, Mèxic —on va estudiar periodisme—, Belgrad i dotze anys a Praga, on va treballar de redactora a Ràdio Praga, abans d’instal·lar-se a París. Es va casar amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. Va tornar a Catalunya el 1971.

Va començar a publicar tard i va escriure molt de pressa: mig centenar de llibres en quatre dècades. El primer que la va donar a conèixer, Testament a Praga, va néixer dels papers autobiogràfics del seu pare, que els havia escrit comptant que seria ella qui els posaria en net i els faria arribar als lectors; Pàmies els va ordenar i hi va encaixar, entremig, cartes que li adreçava quan ell ja era mort, datades el 1968, l’any de l’entrada dels tancs soviètics a Praga. Va guanyar el premi Josep Pla i el de la Crítica Serra d’Or de prosa narrativa.

A partir d’aquí va anar convertint la pròpia biografia en matèria narrativa. Quan érem capitans torna als anys de la guerra vista des de la militància jove; Quan érem refugiats explica la derrota, el camp francès i la sortida cap a Amèrica. La seva és una escriptura de testimoni, de llengua clara i to conversat, que no s’enlaira en literatura ni s’amaga darrere de la tercera persona. I que tampoc no tanca els comptes: manté el compromís comunista alhora que discuteix obertament amb la política soviètica.

Llegida avui, ocupa un terreny poc transitat, el de la literatura catalana de l’exili, on comparteix experiència amb Agustí Bartra —internat als camps d’Argelers i Sant Cebrià abans de refer la vida a Mèxic— o amb Mercè Rodoreda, que va escriure bona part de la seva obra fora. La diferència és que Pàmies explica l’exili de manera frontal i en primera persona, sense convertir-lo en ficció.

El 2001 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: era la segona dona que el guanyava, vint-i-un anys després de Rodoreda. Va morir a Granada el 2012.