Cinquè baró de Maldà, noble barceloní. A partir del 1769 i fins a pocs dies abans de morir va anar escrivint el Calaix de sastre, un dietari sobre la Barcelona i la Catalunya del tombant del segle XVIII al XIX, en un català col·loquial. No va intentar mai publicar-lo; per a l'AELC és «una de les obres més importants de la narrativa en català produïda entre els segles XVII i XIX».
Dècades de vida barcelonina anotades dia a dia en un català popular. No és un llibre per llegir de cap a cap: els onze toms que en va publicar Curial serveixen sobretot per consultar-hi l'any o l'episodi que interessi.
Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, va començar el Calaix de sastre el 1769, el dia que complia anys, i les dues fonts coincideixen que hi va anar escrivint fins a pocs dies abans de morir. Segons l’AELC, hi entra de tot: viatges i excursions pel país, festes i costums, ciutats i pobles, fets polítics i socials, els menjars de l’època, l’economia i el comerç. L’Enciclopèdia Catalana hi distingeix tres sèries escrites en paral·lel: el «Dietari», que és la més extensa, una «Miscel·lània de viatges i festes majors» i una tercera que és sobretot una crònica de la Guerra Gran. Aquesta font hi veu l’autor com un «escriptor-notari», que parla menys d’ell mateix que del seu entorn, i ho relaciona amb el costumisme i el periodisme locals, dels quals seria un precedent; l’AELC, en canvi, ho lliga al seu estil, fresc i espontani, i diu que «es podria considerar un precedent del periodisme local».
No va intentar mai publicar-lo. Segons l’AELC, el considerava només una distracció, però en copiava fragments a mà i els llegia i repartia entre els amics a les reunions socials; l’Enciclopèdia explica que el seu cunyat, Josep de Vega i de Sentmenat, els llegia en veu alta per entretenir amics i parents. La mateixa Enciclopèdia, però, sosté que sabia el valor del que escrivia i que de vegades hi afirmava que el seu testimoni perduraria. És també aquesta font la que en remarca el caràcter oral: les frases llargues, amb moltes subordinades i incisos, demanen la lectura en veu alta, i d’aquí ve una puntuació que serveix per marcar l’entonació; hi abunden els diàlegs, les onomatopeies, les frases fetes i les parèmies. L’AELC hi assenyala errors sintàctics, barbarismes i calcs del castellà, propis d’un català literari que encara no havia desenvolupat els instruments necessaris, però també una narració «viva, informal, divertida». Al costat del dietari va escriure versos, majoritàriament romanços i dècimes, i un text burlesc, el Somni de Sampatantum, que parteix d’un aplec popular real a la marina de Sants.
Era el cinquè baró de Maldà, d’una família de la petita noblesa rendista, i nebot de Manuel d’Amat i de Junyent, virrei del Perú. Va néixer a Barcelona el 1746 i va estudiar al col·legi de Cordelles, dels jesuïtes. Del seu caràcter se’n sap sobretot el que en deixa veure el dietari, i l’AELC hi troba un home religiós, amant de la conversa i de les passejades per Barcelona, enemic dels francesos, als quals anomenava «gavatxs», i gran amant del «ben viure i bon viure»: la xocolata hi surt constantment, i freqüentava el «Col·legi de la Bona Vida», una colla que es trobava a Horta, al palau del marquès de Castellbell, per menjar, beure i jugar. El 1816 va entrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Va morir el 1819, i no se’n conserva cap retrat.
Els primers fragments del dietari es van publicar a principis del segle XX. El 1954 Alexandre Galí en va fer el primer estudi complet, i Curial en va treure onze volums entre el 1987 i el 2005, en l’edició de Ramon Boixareu, que segons l’Enciclopèdia en va deixar fora tres quartes parts perquè les trobava reiteratives. La crítica no s’hi ha posat d’acord. Josep Pla el va anomenar «escriptor autèntic, capaç de sentir directament la vida», tot i retreure-li la «seva total incultura», i Joan Fuster, segons la mateixa font, el va desqualificar amb duresa. Ha estat amb els estudis i les edicions crítiques de Margarida Aritzeta, diu l’Enciclopèdia, que Amat ha estat finalment «justament valorat».
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1500 i el 1799.
