Maria de Bell-lloc

Qui era Maria de Bell-lloc

Vigatans i botiflers va sortir primer en fulletó a Lo Gai Saber, els anys 1878 i 1879, i tot seguit en volum, segons l’Enciclopèdia Catalana. És el llibre pel qual, recull l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Maria del Pilar Maspons i Labrós és considerada «la primera dona novel·lista de la literatura catalana». Carme Vilà, a l’edició que en va preparar el 1992, la classifica com una novel·la històrica romàntica que «pretén imitar les de Walter Scott», amb personatges principals inventats, i hi veu també la petja del costumisme i del fulletó. Per a Vilà, les trames de ficció admeten altres lectures (d’amor, d’aventures, de misteri, de viatges), mentre que el rerefons històric prové sobretot del Dietari de l’Antic Consell Barceloní i de la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón de Víctor Balaguer. L’Enciclopèdia situa en la mateixa narrativa històrica Història d’un fadrí veler, que no es va publicar, i la novel·la breu Elisabet de Mur (1880).

L’AELC la compta entre les primeres dones folkloristes. Va fer treball de camp amb Francesc de Sales Maspons, el seu germà, i amb Francesc Pelagi Briz, el seu cunyat, i la biografia de l’AELC explica que recorria el Vallès Oriental i comarques veïnes per «recollir testimonis orals de les narracions tradicionals». L’Enciclopèdia descriu els seus reculls de narracions com a fets a partir de fonts folklòriques, i n’hi ha de premiats: el 1875, Narracions i llegendes va obtenir l’accèssit únic dels Jocs Florals de Barcelona; als del 1880, Montseny es va endur la joia que hi oferia l’Associació d’Excursions Catalana, i el 1882 el certamen científicoliterari del Casino de Granollers va premiar Costums i tradicions del Vallès, que l’Enciclopèdia data el 1883. També va publicar Llegendes catalanes (1881). La Secció de Folklore Català d’aquella Associació d’Excursions la va nomenar sòcia honorària el 1885, tot i que, segons l’AELC, l’entitat no admetia dones com a sòcies. El pòrtic de l’AELC afegeix que Joan Armangué, a la presentació de Llegendari (2004), «la reivindica com a peça essencial del moviment folklorista».

Briz, el cunyat, la va animar a escriure, i al Calendari Català, la revista que ell havia fundat, hi va publicar el poema Lloances. Dels molts versos que donava a revistes, de La Veu del Montserrat a La Llumanera de Nova York, en va recollir en llibres: Salabrugues (1874), amb un pròleg en què Joan Sardà en remarcava l’«espontaneïtat» i la «delicada senzillesa», Poesies catalanes (1880) i Poesies. El 1879, dos poemes i una llegenda seus van formar part del número especial que La Llumanera de Nova York va dedicar a les escriptores catalanes, on la va convidar Dolors Monserdà. Segons l’AELC, la seva etapa més activa va del 1865 al 1882, i la mateixa associació lliga la seva desaparició de l’escena literària a dues pèrdues: la de les revistes on publicava i la dels qui la sostenien —Marià, el seu germà, va morir el 1885; Briz, el 1889, i Francesc, el 1901—, en un món «molt tancat a la presència femenina». Joan Armangué parla d’una popularitat «discreta» mentre va ser activa i, després, de «l’oblit gairebé total». Va morir a Barcelona el 1907; segons l’AELC, els darrers anys només sortia de casa per passar temporades a la casa pairal de Bigues.