Francesc de Sales Maspons

Qui era Francesc de Sales Maspons

Les llegendes catalanes que va recollir Francesc de Sales Maspons i Labrós, diu l’Enciclopèdia Catalana, van ser traduïdes i comentades pels folkloristes europeus més importants, i el 1889 va rebre el nomenament de membre honorari del congrés de tradicions populars de París. La mateixa font el considera, per damunt de tot, un folklorista, i qualifica de «fonamental» la feina que va fer per recollir la cultura popular catalana. Entre els llibres d’aquest camp hi ha els tres volums de Lo rondallaire (1871-1874), els Contes populars catalans (1885) i Jocs d’infància (1874), on aplega els jocs de la canalla, ordenats per edats i explicats amb detall. Hi va afegir Tradicions del Vallès (1876) i Les bodes catalanes (1877), i va escriure els pròlegs d’El llamp i els temporals, de Cels Gomis, i de Notes folklòriques de la vall d’Àger, de Joan Porcioles. L’Enciclopèdia explica que per a ell la cultura popular era «una manera de comprendre el món connectada amb els antics mites». No es va limitar a Catalunya: va traduir llegendes de tot Europa i va escriure sobre la cultura popular d’Àustria, d’Itàlia o d’Israel.

Per a ell, l’excursionisme era una branca del catalanisme. Va presidir l’Associació d’Excursions Catalana entre el 1883 i el 1891 i hi va impulsar sobretot la secció de folklore, i va participar en la fundació del Centre Excursionista de Catalunya, que va presidir del 1892 al 1896. Les sortides les va explicar en relats com De Mollet a Bigas (1883) o Una ascenció al Canigó (1890), i també en llibres sobre la història de les comarques que visitava, com Excursió colectiva a la Conca baixa del Noya (1886). L’Enciclopèdia recull que l’Agrupació Excursionista de Granollers convoca cada any un premi d’estudis sobre l’excursionisme que porta el seu nom.

També va fer d’historiador. El 1885 va recuperar la Relació sumaria de l’antiga fundació y cristianisme de la ciutat de Barcelona, d’Esteve Gilabert Bruniquer, un historiador de Barcelona del segle XVII, i la va publicar amb un pròleg seu. Entre els seus títols d’història hi ha De la forma de govern de la ciutat de Barcelona (1869), Las Corts Catalanas (1871-1872) i l’últim que va publicar, Un bandolero feudal (1898), on estudia Pere Huguet, un personatge del segle XIII nascut a Bigues, on la família tenia la casa pairal.

Es va doctorar en dret civil i canònic el 1864 i va exercir d’advocat fins al 1879, quan va guanyar les oposicions de notari a Barcelona. El 1897 va ser nomenat degà del Col·legi Notarial, i aquell mateix any va presidir els Jocs Florals de Barcelona; també va ser president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Va publicar poemes i unes proses poètiques, Semprevives (1885). Era germà de la folklorista Maria del Pilar Maspons i Labrós. Va néixer a Granollers el 1840 i va morir a Bigues el 1901.