Alexandre Galí

Qui era Alexandre Galí

Entre el 1978 i el 1986, la Fundació Alexandre Galí va editar en vint-i-tres volums la Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936, l’obra que el Patronat Minerva havia encarregat a Galí. Hi va treballar després de l’exili, quan, segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), es va posar a fer feines per a editorials i va començar «la tasca d’historiador de la cultura». L’enciclopèdia el considera un «bon coneixedor del segle XVIII»: del baró de Maldà en va escriure un estudi, Rafael d’Amat, baró de Maldà (1954), que havia guanyat el premi Aedos el 1953, i en va publicar un fragment del Calaix de sastre, El col·legi de la bona vida; per a Un segle de vida catalana (1961), de Ferran Soldevila, va col·laborar en el capítol d’aquell període. Des del 1950, sense deixar la feina editorial, va escriure estudis d’història, sobretot del Set-cents, i d’història de l’art, que l’Obra completa va aplegar a Escrits polítics: escrits històrics I (1990) i Escrits històrics II (1991). L’Arxiu Nacional de Catalunya guarda els seus papers i bona part dels seus llibres, amb treballs d’aquells anys que no va acabar ni publicar; d’aquest material, la GEC fa notar un gran nombre de fitxes sobre La Méditerranée (1949), de Fernand Braudel. Del 1955 fins a la mort, Galí va mantenir una relació continuada amb mestres, amb més de 175 lliçons, conferències i sessions, que ara són a Darrers escrits (1989) i Escrits pedagògics (1990), també de l’Obra completa; eren els mestres que, segons l’article, van tirar endavant a Catalunya un nou moviment de renovació pedagògica. De Darrers escrits, la GEC en remarca dues reflexions «historicofilosòfiques», El necessari, el sobrer i el gratuït i Jansenisme i existencialisme. El 1968 l’Institut d’Estudis Catalans el va fer membre.

El 1924, quan la Dictadura de Primo de Rivera ja l’havia deixat sense cap càrrec, Galí va fundar l’escola Blanquerna (1924-1939) amb mestres i alumnes que venien de l’escola Montessori, que havia estat tancada. N’era l’assessor pedagògic, i Mesura objectiva del treball escolar (1928) explica com hi va fer servir els mètodes de l’escola activa. La Montessori, que depenia de la Mancomunitat, la dirigia ell mateix des del 1922. A la Mancomunitat hi era des del 1914: aquell any va entrar com a funcionari al Consell d’Investigació Pedagògica, que després es va dir Consell de Pedagogia, en col·laboració amb Enric Prat de la Riba, i en va ser secretari general del 1916 al 1923. En aquells anys també va organitzar les escoles d’estiu, a partir del 1915, va dirigir els estudis normals (1920) i va crear el Butlletí dels Mestres (1922). Abans, des del 1910, havia dirigit l’Escola Vallparadís de Terrassa, que segons la GEC va ser la primera de Catalunya a incloure l’educació física, i on els alumnes van conèixer esports nous, com el bàsquet. Havia arribat a l’ensenyament sense títol de mestre: el 1909, després d’haver fet de comptable, va començar a l’Escola de Mestres de Joan Bardina. Nascut a Camprodon el 1886, s’havia format amb Pompeu Fabra i amb Bartomeu Galí i Claret, pedagog i oncle seu. Amb la República va passar a ser secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat, i quan aquest organisme es va suprimir, després del juliol del 1936, se li va encomanar el negociat de llengua catalana. L’exili el va dur el 1939 a Tolosa, on va dirigir una escola per a fills de republicans exiliats fins al novembre del 1942, quan, amb França ocupada pels nazis, va tornar a Catalunya. Dels anys trenta, la GEC n’esmenta Per la llengua i per l’escola i Lliçons de llenguatge (1931) i, escrits amb la seva dona, Josepa Herrera, Activitat i llibertat en educació (1932) i Introducció a la Gramàtica (1935 i 1937).