Conrad Roure

Qui era Conrad Roure

Per a l’Enciclopèdia Catalana, els Recuerdos de mi larga vida de Conrad Roure són «una crònica notable del món literari i polític» barceloní del darrer terç del segle XIX. En vida de l’autor només en va sortir una part, entre el 1925 i el 1927; el recull no es va completar fins al 1993-99. Un altre llibre seu de records, Anys enllà, sí que el va publicar en vida.

Al teatre en català, que llavors estrenava repertori, hi va contribuir en tres gèneres. Un cert èxit, diu l’Enciclopèdia, li van donar les peces còmiques breus que signava com a Pau Bunyegues, el pseudònim que més va fer servir, i sobretot L’ocasió fa el lladre (1869). També va escriure comèdies de costums, com Una noia és per un rei (1865) i La comèdia de Falset (1869), i drames històrics: Clarís (1879), El castell i la masia (1891) o, amb Modest Urgell, Passions funestes (1898). Frederic Soler, Pitarra, i Eduard Vidal i Valenciano, amics seus, van escriure obres amb ell; de la col·laboració amb Vidal, l’Enciclopèdia en destaca Antany i enguany (1864).

Advocat de formació —es va llicenciar a Barcelona el 1863 i va ser secretari del Col·legi d’Advocats—, es va identificar aviat amb el federalisme liberal de Valentí Almirall. A la premsa popular i festiva va dirigir, entre altres capçaleres, la primera Campana de Gràcia, La Rambla, Un Tros de Paper, El Federalista i Lo Noi de la Mare, que redactava tot sol. Escrivia també a L’Esquella de la Torratxa, i en revistes com La Renaixença o L’Avenç sovint hi feia crítica teatral. Al Diari Català, on col·laborava amb regularitat, va publicar una traducció de la Ilíada.

El 1868 va ser un dels poetes catalans de la comissió que va anar a les festes literàries de Provença en representació de Catalunya. Va participar en la fundació de l’Ateneu Lliure, el 1878, i, molts anys després, en la de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, el 1915. Dels Jocs Florals de Barcelona en va ser mantenidor el 1880 i president el 1911. Va morir a Barcelona el 18 d’abril de 1928.