Ramon Miquel i Planas

Qui era Ramon Miquel i Planas

L’Enciclopèdia Catalana considera «exemplar» la feina de Ramon Miquel i Planas com a editor de textos, pel que va fer conèixer de les lletres catalanes antigues i també per la cura material dels llibres. Va impulsar dues col·leccions de textos antics. A la Biblioteca Catalana, que prenia el relleu de la de Marià Aguiló, hi van aparèixer, del 1908 al 1950, obres de Roís de Corella, de Bernat Metge i d’Isabel de Villena, el Curial e Güelfa i altres títols; Històries d’altres temps, de to divulgatiu, va arribar a onze volums entre el 1910 i el 1917. L’Spill de Jaume Roig, en edició seva, va sortir pòstumament, el 1952. En el terreny de l’erudició, la mateixa font en destaca El incunable barcelonés de 1468 (1951), que reprodueix en facsímil la gramàtica de Bartomeu Mates. Com a traductor, va publicar Els contes de Perrault (1909) i, dels clàssics, Longus i Apuleu (1905).

Va continuar el negoci del seu pare, que fabricava llibres ratllats, i bona part de la seva bibliografia és de bibliofília. Va fundar Bibliofília (1911-20), que va sortir en dos volums, i abans la Revista Ibérica de Ex libris (1903-06), i la Pequeña colección de bibliófilo va publicar catorze volums de format petit, il·lustrats per artistes diversos. Va presidir l’Institut Català de les Arts del Llibre, i la font en destaca el paper a la Cambra del Llibre i en totes les associacions de bibliòfils que existien, de la Societat Catalana de Bibliòfils (1903-12) a l’Asociación de Bibliófilos de Barcelona (1943). Era acadèmic numerari de Belles Arts de Sant Jordi i de Bones Lletres, i corresponent, a Madrid, de l’Academia de la Historia i de l’Academia Española.

En les obres de creació, segons l’Enciclopèdia, satiritzava el poder i l’ascens social que relacionava amb el moviment noucentista. Entre aquestes obres hi ha El purgatori d’un bibliòfil (1920), Les confidències d’en Joan Bonhome (1918), La llegenda del llibreter assassí de Barcelona (1928), La novel·la d’un bibliògraf (1918), Els cent aforismes d’un bibliòfil (1924) i Els pensaments d’en Joan Bonhome (1919). Acabada la guerra, el 1939, va publicar el recull Sonata en tres temps. Es va oposar a la normativa ortogràfica de Fabra des de la revista Catalana (1918) i en parlaments com «La tirania filològica i l’actual decadència literària de Catalunya» (1921) o «Contra la reforma lingüística» (1918). De jove havia col·laborat a La Campana de Gràcia i a L’Esquella de la Torratxa, i des de Joventut i El Poble Català havia denunciat «la precarietat del mercat literari en català de l’època»; l’Enciclopèdia en destaca la tasca de crític literari. Va néixer a Barcelona el 1874 i hi va morir el 1950.