Roser Ros

Qui és Roser Ros

El 2010 el Premi Nacional de Cultura, en la categoria de Cultura Popular, va ser per a Quins uns els gegants! (2009), un llibre CD «sobre el repertori etnopoètic de la mitologia grega» del qual Roser Ros havia coordinat l’edició. La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) li atribueix també la coordinació d’un dels volums del Tradicionari, l’obra que Joan Soler i Amigó va dirigir per a Enciclopèdia Catalana: el de narrativa popular. Dels contes de la tradició oral, en va fer versions pròpies que van sortir, segons la GEC, «en col·leccions dirigides per ella en diverses editorials». La tesi amb què es va doctorar el 1996 a la Universitat de Barcelona, on s’havia llicenciat en filosofia i lletres, es titula Les rondalles d’animals: el cas del cicle de la guineu i el llop, i l’any següent va rebre el premi Flos i Calcat de Pedagogia de l’Institut d’Estudis Catalans. La GEC hi suma «articles sobre narració infantil en revistes especialitzades» i, dels darrers anys, tres poemaris i dos llibres més, Mot per mot. Literatures d’infant i Manual d’oralitat en set jornades i set contes. Al catàleg de la Biblioteca de Catalunya hi ha, entre altres títols seus, Matèria sensible (Tantàgora, 2020), La gent de la meva escala (Kalandraka, 2021), a la col·lecció «Poesia» de l’editorial, i Quadern Navalni (Art&Paraula, 2024).

La GEC la descriu com a «participant i impulsora de nombroses iniciatives literàries en el camp infantil». Des del 1991 presidia Tantàgora Serveis Culturals, de la qual va ser fundadora, una organització per acostar la lectura i la narració als infants. A Rosa Sensat, el 1981, va fundar la revista Infància, que va dirigir fins al 1998, i el 1995 hi va crear DEVIVAVEU, un grup de formació de narradors que també coordinava i animava. Va ser membre del consell de redacció d’El Tatano, la revista infantil de Cavall Fort, i el 2008 va començar a fer classes a l’Escola de Magisteri Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull.