Salomó Marquès

Qui era Salomó Marquès

Per a l’Enciclopèdia Catalana, el Fons del Magisteri Exiliat de Catalunya, que Salomó Marquès va formar amb centenars de dossiers de mestres que s’havien hagut d’exiliar, és «una font de referència per a l’estudi de l’exili educatiu català». Marquès treballava en història contemporània de l’educació, i l’article diu que les seves investigacions van ajudar a recuperar la memòria de molts docents represaliats; a més de l’exili i de la repressió del franquisme sobre el magisteri, hi esmenta la Segona República i la renovació pedagògica entre els temes a què va dedicar més atenció. Dels seus llibres, L’exili dels mestres (1939-1975) (1995) és, segons la mateixa font, «una de les seves obres de referència». Hi ha, a més, Narcís Masó: pedagog de l’escola activa (1996), Els mestres de la República (2006), Una veu de l’exili. Les cartes del mestre Josep Vilalta (febrer 1939 - abril 1941) (2019) i 1939: l’exili del magisteri de Catalunya (2020). Amb Raimon Portell va fer Els mestres de la República en imatges (2008), i amb Pol Navarro Costa, El dietari de Jaume Anglada Rodellas, mestre republicà de Casserres. Curs 1933-1934 (2026). La Universitat de Girona li va retre homenatge el març del 2026 amb el volum Salomó Marquès, educació, memòria i democràcia.

Quan es va posar en marxa la Universitat de Girona, el 1991, Marquès va ser el primer degà de la Facultat de Ciències de l’Educació (1991-94), i l’Enciclopèdia qualifica de «determinant» el paper que va tenir en aquells començaments. Hi va ser catedràtic d’història de l’educació, i el curs 2006-07 en va ser nomenat professor emèrit. Nascut a l’Escala el 1942, havia entrat al Seminari de Girona als disset anys; ordenat sacerdot el 1966, va ser capellà a Cassà de la Selva, professor i educador al Col·legi del Collell (1967) i responsable pedagògic del Col·legi Menor Bisbe Cartañà de Girona (1969). El 1973 va demanar la secularització. La llicenciatura en ciències de l’educació la va fer al Col·legi Universitari de Girona, que depenia de l’Autònoma de Barcelona, i la va acabar el 1978 amb una tesina dedicada a un segon volum inèdit de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons (1749) de Baldiri Reixac, que va transcriure i estudiar. Aquell any va guanyar una plaça d’ajudant a l’Autònoma, i el 1981 es va doctorar amb L’ensenyament a Girona al segle XVIII, que es va publicar el 1985. Fora de la universitat, el 1975 va impulsar Justícia i Pau a Girona, que més tard va presidir, va col·laborar amb el Museu Memorial de l’Exili i va presidir la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana entre el 2005 i el 2015. Entre els reconeixements que va rebre hi ha el premi Mestres 68 i la distinció Jaume Vicens Vives (2006). Va morir a Girona el 25 de juny de 2026.