Sergi Jover

Qui era Sergi Jover

El 1999, segons el pòrtic de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Sergi Jover va publicar el seu primer llibre de poesia, Vida meva, que havia guanyat el Joan Llacuna de la Ciutat d’Igualada i que van prologar Lluís M. Todó, Rosa Vergés i Josep M. Aupí; aquell any el premi La Font Morta de Tona també va ser per a una obra seva, Un bolero, un motiu i un palimpsest. La pàgina de premis de l’associació hi afegeix dos guardons del 2000: el Manuel Rodríguez Martínez, que atorgaven a Alcoi els Amics de Joan Valls, per a Ressenya, prologat per Anton M. Espadaler, i el 25 d’Abril de Benissa, per a Neu fosa, que va prologar Maria Enrich. El pòrtic data tots dos llibres el 2001, l’any que la Revista d’Igualada també li va publicar un conte, Tristos tòpics. Segons la biografia de l’AELC, havia tornat a escriure poesia a mitjan anys noranta. N’havia escrit de molt jove, a Suïssa, on la família va viure mentre ell tenia de dotze a divuit anys: la biografia situa els primers versos a Le Locle (Neuchâtel), durant uns hiverns, i diu que allà va aprendre francès i va llegir Sartre, Céline, Verlaine, Brel o Brassens. De tornada a Barcelona, sol, a final dels anys seixanta, per fer el preuniversitari, va trobar en el poeta Antoni Font i Costa un guia per la poesia catalana de Carner a Ferrater, i l’AELC explica que per ell va conèixer Joan Vinyoli, Pere Quart, Salvador Espriu, Joan Vilacasas i Tomàs Garcés; Miquel Arimany li va publicar dos poemes a El Pont.

El teatre també li va venir d’un mestre: a la Facultat de Filosofia i Lletres havia tingut Ricard Salvat de professor de literatura catalana, i va ser ell, segons la biografia de l’AELC, qui li va donar els primers papers, petits, a la companyia Adrià Gual. Quan la companyia es va reprendre com a professional, el 1980, Jover hi va tenir més pes: a Les Bacants, d’Eurípides, va ajudar Salvat a dirigir, i a Ronda de mort a Sinera i El príncep d’Homburg, de Kleist, hi va fer d’actor a més d’ajudant de direcció. Dibuixava, i del cinema en va conèixer dues cares: a final dels setanta, quan era membre de l’Institut de Cinema Català, va col·laborar amb noms com Octavi Martí, Jaime Camino, Paco Beatriu o Josep Maria Forn, i va tenir una productora de cinema publicitari. D’una empresa de traducció científica, Literal Traduccions, en va ser administrador i soci. A quatre mans va traduir una història de la Tercera Internacional de Milos Hajek (Crítica, 1982), La broma, de Milan Kundera (1984), i un poema infantil de Jaroslav Seifert, «Rodolava, rodolava» (Cruïlla, 1985). Va ser gestor ponent de la secció de llengua i literatura de l’Ateneu Barcelonès i va ser a la junta de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica. L’AELC el fa néixer a Barcelona el 1950 i diu que va morir el 17 d’agost de 2022.