Vicent Salvador

Qui era Vicent Salvador

L’anàlisi del discurs és, segons l’AELC, el camp a què Vicent Salvador es va dedicar en especial, i l’Enciclopèdia Catalana diu que en els darrers anys hi va orientar la recerca, amb el discurs literari i lingüístic i la pragmàtica com a objecte. Un dels seus llibres porta el discurs al títol: Els arxius del discurs. Episodis valencians d’història social de la llengua i la literatura (2001). El gest poètic. Cap a una teoria del poema (1984) va guanyar el premi Fontana Rosa d’assaig, i entre els estudis sobre literatura que l’Enciclopèdia en destaca hi ha també La frontera literària (1988) i Poesia, ciutat oberta. Incursions en el discurs poètic contemporani (2000). Entre els temes de recerca preferents, l’Enciclopèdia posa l’obra de dos escriptors, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés: al primer li va dedicar Fuster o l’estratègia del centaure (1994), i sobre el segon va publicar, amb Jaume Pérez Montaner, Una aproximació a Vicent Andrés Estellés (1981). Amb Heike van Lawick va fer Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor (1999), i la llista d’autors que va treballar s’allarga amb Josep M. Llompart, Maria-Mercè Marçal, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Pere Calders o Carmelina Sánchez-Cutillas. Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània (2013) va obtenir el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d’assaig. També són seus Tebeos per a intel·lectuals (1985) i, amb Dominique Maingueneau, els Elements de lingüística per al discurs literari (1995).

En la creació, Vicent Salvador va començar el 1980 amb Argiles, i li van seguir Ritual de cendra (1981), premi Jordi de Sant Jordi, i Calabruix (1985), premi Ausiàs March de Gandia; el 1993 va publicar el poemari Mercat de la sal, que havia guanyat el premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre del 1992. De José Tordera, en va traduir els textos d’Adagis (i altres mots) (1988), escrits en francès. La seva carrera docent va començar als instituts d’ensenyament mitjà de Nules, Xàtiva i Massamagrell, on, segons les dues fonts, va ser director durant tres anys, i va continuar a les universitats de València i d’Alacant fins a la càtedra de filologia catalana de la Universitat Jaume I de Castelló. Del 1986 al 1994 va dirigir el Servei de Publicacions de la Universitat de València, i del 1988 al 1991 va ser director adjunt de L’Espill. Més endavant va codirigir la col·lecció interuniversitària Aldea Global (1998-2011), va ser subdirector de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2003-07) i membre del Patronat de la Biblioteca Nacional de España (2005-08), i del 2007 al 2023 va ser vicepresident del PEN Club català. La seva autobiografia com a lingüista es va publicar el 2014 al volum col·lectiu La lingüística en España. 24 autobiografías. Va morir a València el 2023.