Encarna Sant-Celoni

Qui és Encarna Sant-Celoni

La prosa d’Encarna Sant-Celoni arrenca, segons la biografia de l’AELC, el 1980, amb un conte titulat «Panacea de fils de seda». Dotze contes i una nota necrològica va obtenir el Ciutat de Cullera el 1983, i Siamangorina, el Joanot Martorell de Gandia el 1985; aquesta novel·la el 2018 va tornar a sortir amb un altre títol, Vestals de Roma. El 2005, Guarda’t dels jocs del destí li va valer el Vila de Puçol. El pòrtic de l’associació, documentat en part amb l’«arxiu personal de l’autora», li compta quatre novel·les i tres reculls de contes.

La poesia hi era des del principi: la biografia situa el 1974 els primers tempteigs, i entre el 1989 i el 2002 en va publicar quatre llibres, de Sènia de petits vicis a Sediments d’albaïna i maregassa. El 2008 va preparar l’antologia Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona. L’altra vessant és la traducció. El 1994 va fer una versió de la Kalevala d’Elias Lönnrot; del danès, va cotraduir amb Anne Marie Dinesen un llibre de la mateixa Dinesen (1992), i va treballar també en una antologia de Tove Ditlevsen (1995); del francès, va traslladar Els mil i un quarts d’hora, contes tàrtars, de T. S. Gueullette (2008), amb un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes, i de l’àrab, amb Margarida Castells, Perles de la nit. Poetes andalusines (2014).

Va néixer el 1959 i va créixer a Tavernes de la Valldigna, en una família de llauradors. El 1976 va començar la carrera de geografia i història a València, on es va especialitzar en arqueologia i prehistòria. El 1984, després d’aprovar els cursos de valencià de l’ICE, va començar a fer classes de català a l’ICE de la Universitat de València i als Cursos d’Estiu de Xest, i a partir del 1989 va fer també de dinamitzadora lingüística i de traductora per a revistes com El Temps. El gener del 1992 va aprovar les oposicions de tècnica en promoció lingüística i va ser destinada a l’Institut Valencià de la Joventut. Amb altres autors va escriure Reciclatge (1992) i Accent greu (2000), que són llibres de llengua. El 2016, l’AELC la va distingir amb la primera «Lletra Lila» pel que el pòrtic anomena la seva «trajectòria cívica i literària».