L'illa de Maians

Quim Monzó · 1985 · Narrativa breu

Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig 1986

De què va L'illa de Maians

Un recull de contes sobre Barcelona en què la ciutat no s'anomena mai. Monzó va arribar a pensar de titular-lo Barcelona, i va acabar posant-hi el nom d'una part de la ciutat que no existeix; el llibre és ple de topònims inexistents i de carrers desapareguts, de manera que, com resumeix el retrat que li dedica l'AELC, «el llibre tracta de Barcelona sense parlar d'ella». Respecte dels llibres anteriors hi ha un canvi de manera: la mateixa font hi descriu «una arquitectura del relat més sofisticada, amb arguments més travats, jocs de veus i punts de vista», i el situa com el Monzó més formalista, atent a la simetria compositiva i al treball de la forma. És també el punt a partir del qual, diu l'AELC, l'autor intenta escapar de l'anècdota per projectar la ficció «a un territori tallant i glacial». Va rebre el premi de la Crítica Serra d'Or el 1986.

A qui li agradarà

Per a qui li interessi el conte breu treballat amb precisió d'orfebre més que la novel·la de trama llarga, i per a qui vulgui veure el moment en què Monzó s'allunya de l'anècdota urbana reconeixible. És un bon llibre per entendre el gir estilístic de l'autor a mitjan anys vuitanta.

Qui l'ha escrit

Quim Monzó · n. 1952

Mestre del conte breu, irònic i precís, i un referent de la narrativa catalana contemporània. Ha rebut el Premi Nacional de Literatura i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Tots els llibres de Quim Monzó →

Resum de L'illa de Maians: argument, personatges i temes

Compte: aquí t'expliquem tot l'argument, final inclòs.

Ho vull llegir igualment

Els contes

Barcelona hi és sense ser-hi. Manel Ollé, autor del Retrat que l’AELC va dedicar a Quim Monzó, hi veu el llibre amb què Monzó comença a donar a la ciutat un «tractament menys anecdòtic i més reflexiu»: «un llibre sobre Barcelona on Barcelona aparentment no hi és». El que en queda és una ciutat implícita, «de bars de disseny i places dures», poblada de joves en parella que ja tenen trenta i tants anys.

El títol també l’amaga. Monzó havia pensat dir-ne Barcelona i, segons explica ell mateix al Retrat, per atzar va trobar el nom d’un tros de ciutat que ja no existeix: una illa, davant de la Ribera, que la terra guanyada al mar es va acabar empassant. La contracoberta de Quaderns Crema, que reprodueix l’AELC, només parla d’aquella illa: on passava la costa en temps de Jaume I i d’Alfons el Magnànim, quina mida devia tenir i com va acabar soldada a terra ferma.

Dels contes, Ollé en comenta tres. A «Barcelona», una parella que no es comunica: «un diàleg de sords». A «La casa de l’estilogràfica», el títol remet a una botiga de Barcelona molt concreta, però el relat va a parar a un lloc sense context, una casa unifamiliar. I a «Literatura rural» la comunicació es trenca entre un nen barceloní i els nens d’un poble, que parlen un català «ferreny, terral i nostrat».

Pel que fa a la forma, Ollé hi troba «potser el Monzó més formalista»: històries urbanes sense una anècdota que mani, traç estilitzat, una composició que busca la simetria. A partir d’aquí, diu, Monzó prova d’escapar de l’anècdota, i els relats es tornen més elaborats, amb trames més lligades, jocs de veus i de punts de vista, i «finals subtils». Monzó, en declaracions que recull el Retrat, els troba «més construïts, sense tanta faramalla ni coloraina», i recorda que en aquest llibre «tot era tercera persona». El 1999 els va revisar i els va aplegar, amb els dels altres reculls, a Vuitanta-sis contes.

Temes

Barcelona sense el nom. Monzó l’havia volgut titular Barcelona «a manera de reivindicació», explica Ollé, que hi veu una via d’universalitat «antiprovinciana».
La comunicació que falla. Dos dels tres contes que comenta Ollé hi giren al voltant: la parella de «Barcelona» i els nens de «Literatura rural».
La forma per davant de l’anècdota. Ollé hi assenyala el punt on el «pretext mínim» dels contes de Monzó ha de revelar «abismes i malsons immediats».

Per treballar-la a classe

Comparar els tres contes que descriu Ollé: on es trenca la comunicació a cadascun i com hi pesa el lloc.
La tercera persona: tots els contes del llibre hi són narrats, segons Monzó. Què hi guanyen i què hi perden, comparats amb un relat en primera persona?
El títol i els noms de lloc: què en diu la contracoberta, i què en diu Monzó quan explica que el llibre parla de Barcelona «amb noms de llocs inexistents, carrers desapareguts».