Emili Vilanova

Qui era Emili Vilanova

Emili Vilanova va néixer al barri de la Ribera de Barcelona el 15 d’octubre de 1840, en una casa de menestrals sense estretors: a la família hi havia un taller que muntava envelats i guarnia locals, i ell va seguir en aquest ofici fins al final. No va passar de l’escola primària. El que sabia de literatura ho havia après pel seu compte, llegint narrativa francesa del vuit-cents —Balzac sobretot— i escoltant la gent del seu carrer.

Va començar a publicar a la segona meitat dels anys seixanta en setmanaris satírics barcelonins com La Pubilla, Lo Mestre Titas o Lo Somatent, signant amb pseudònim. Va deixar d’escriure amb regularitat uns quants anys i no hi va tornar fins a mitjan anys setanta, ja amb un to més moderat i en capçaleres de més prestigi com La Renaixença i La Ilustració Catalana. El seu primer llibre, Del meu tros (1879), portava el subtítol «Escenes casolanes de carrer i de més enfora» i ja contenia tot el que vindria després.

A partir d’aquí va anar publicant reculls gairebé cada dos anys: Quadros populars (1881), Entre família (1885), Escenes barcelonines (1886), Monòlegs i quadros i Pobrets i alegrets (1887), Gent de casa (1889), Plorant i rient (1891). El que el distingeix és la llengua: el català de veritat del barri, amb les seves frases fetes, que ell treballa literàriament sense passar-hi la llima de l’escola; i una tècnica manllevada del teatre, feta d’escenes, diàlegs i monòlegs. Per això la història literària l’ha situat entre els qui van fer possible la prosa catalana moderna, en un moment en què la Renaixença tibava més aviat cap a la solemnitat.

Era un habitual de la tertúlia del Cafè Nou de la Rambla, on es trobava gent que venia, com ell, dels oficis, que votava republicà i que mirava amb recel el gust per l’antigor de la Renaixença oficial; allà va tractar Valentí Almirall, Pompeu Gener, Josep Yxart, Joan Sardà i Àngel Guimerà. Tot i aquella distància amb la Renaixença oficial, els Jocs Florals de Barcelona el van acabar reconeixent.

El vessant teatral li va sortir de les mateixes escenes: molts quadres van passar a l’escenari com a sainets i monòlegs, des de Les bodes d’en Ciril·lo (1892), que va pujar a escena per iniciativa de Josep Pin i Soler, fins a La viuda (1894) o Colometa, la gitana (1896).

Va morir a Barcelona l’agost de 1905. L’any següent Francesc Matheu li va publicar pòstumament Últims quadros i La Il·lustració Catalana va endegar les seves obres completes.