Emili Vilanova

Qui era Emili Vilanova

Emili Vilanova va néixer al barri de la Ribera de Barcelona el 15 d’octubre de 1840, en una casa de menestrals sense estretors: a la família hi havia un taller que muntava envelats i guarnia locals, i ell va seguir en aquest ofici fins al final. No va passar de l’escola primària i mai no va viure de la ploma. El que sabia de literatura ho havia après pel seu compte, llegint narrativa francesa del vuit-cents —Balzac sobretot— i escoltant la gent del seu carrer.

Va començar a publicar a la segona meitat dels anys seixanta en setmanaris satírics barcelonins com La Pubilla, Lo Mestre Titas o Lo Somatent, signant amb pseudònim. Va deixar d’escriure amb regularitat uns quants anys i no hi va tornar fins a mitjan anys setanta, ja amb un to més moderat i en capçaleres de més prestigi com La Renaixença i La Ilustració Catalana. El seu primer llibre, Del meu tros (1879), portava el subtítol «Escenes casolanes de carrer i de més enfora» i ja contenia tot el que vindria després.

A partir d’aquí va anar publicant reculls gairebé cada dos anys: Quadros populars (1881), Entre família (1885), Escenes barcelonines (1886), Monòlegs i quadros i Pobrets i alegrets (1887), Gent de casa (1889), Plorant i rient (1891). El material és sempre el mateix barri: botiguers, aprenents, porteres, gitanos, gent que festeja i gent que es queda sola. El que el distingeix és la llengua: el català de veritat del barri, amb les seves frases fetes i els seus castellanismes, que ell treballa literàriament sense passar-hi la llima de l’escola; i una tècnica manllevada del teatre, feta d’escenes, diàlegs i monòlegs. Per això la història literària l’ha situat entre els qui van fer possible la prosa catalana moderna, en un moment en què la Renaixença tibava més aviat cap a la solemnitat.

Era un habitual de la tertúlia del Cafè Nou de la Rambla, on es trobava gent que venia, com ell, dels oficis, que votava republicà i que mirava amb recel el gust per l’antigor de la Renaixença oficial; allà va tractar Valentí Almirall, Pompeu Gener, Josep Yxart, Joan Sardà i Àngel Guimerà. Tot i aquella distància amb la Renaixença oficial, els Jocs Florals de Barcelona el van acabar reconeixent.

El vessant teatral li va sortir de les mateixes escenes: molts quadres van passar a l’escenari com a sainets i monòlegs, des de Les bodes d’en Ciril·lo (1892), que va pujar a escena per iniciativa de Josep Pin i Soler, fins a La viuda (1894) o Colometa, la gitana (1896).

Va morir a Barcelona l’agost de 1905. L’any següent Francesc Matheu li va publicar pòstumament Últims quadros i La Il·lustració Catalana va endegar les seves obres completes. Llegit al costat de Narcís Oller, que anava a la novel·la llarga i a la burgesia, Vilanova és l’altra meitat de la Barcelona del vuit-cents: la de peu de carrer.