Antígona

Argument

Antígona planta cara a Creont, que ara mana a Tebes, perquè vol que el seu germà Polinices tingui una sepultura digna: és la resposta que dona el qüestionari de la guia de lectura Lecturanda de Grup 62. No li fa por morir. En una rèplica que la guia recull, diu que sempre ha viscut «voltada de mort» i que ja sabia que no arribaria a vella.

La guerra de Tebes ha enfrontat els seus dos germans. Segons el qüestionari, Etèocles havia pres el poder a Polinices, que s’havia hagut d’exiliar, i la darrera batalla es va lliurar en set enfrontaments, un a cada porta de la ciutat; els dos germans hi van morir en un combat cos a cos. Ismene, l’altra germana, ha presenciat el combat i en porta el relat. La guia, però, busca l’origen de tanta desgràcia en l’avi d’Antígona: Apol·lo havia prohibit a Laios de tenir fills, i ell, desobeint, va tenir Èdip.

Tirèsias, l’endeví cec, prova de fer-la desistir: que deixi Polinices sense enterrar i se sotmeti a Creont. Ella no l’escolta, i ell es queixa que no pot «res contra l’insensat sentiment d’una dona». Eurídice, la dona de Creont, té por de lligar la seva família a la nissaga que Apol·lo va maleir, i ho resumeix així: «La desgràcia és segura». El lúcid conseller, parlant amb un amic, fa el retrat de Creont: un home que només viu per manar, que ja és gairebé vell, i amb uns fills i uns seguidors que, diu, «no valen res». Eumolp, que fa de bufó per a Etèocles, fa riure i rep cops, i la guia en tria dues rèpliques que ho deixen veure.

Quan la condemnen, Antígona accepta el càstig sense defensar-se i només intercedeix per Eumolp, que li ha obeït. Ell no vol aquesta gràcia: el qüestionari explica que prefereix seguir-la a continuar suportant maltractaments. Ismene diu primer que anirà amb ella i, tot just després, deixa anar un «Compadeix-te de nosaltres»; al final, també segons el qüestionari, la por la fa abandonar la germana. És Creont, segons el qüestionari, qui n’ordena l’execució. El conseller tanca l’obra amb un discurs ple d’ironia que en parla com d’un «lamentable però correcte acabament de l’episodi». La guia hi assenyala la ironia: el desenllaç s’ajusta al que Apol·lo havia predit, i per això és «correcte», per molt que hi hagin mort els tres germans.

La Gran enciclopèdia catalana adverteix que la versió publicada el 1969 hi afegeix un personatge nou, sense dir quin; la guia de Grup 62 cita el pròleg de Carles Miralles.

Temes

• La guerra entre germans. La Gran enciclopèdia catalana en resumeix el tema en dues idees: «la guerra fratricida i la compassió per als vençuts». Carles Miralles, al pròleg que cita la presentació de Grup 62, llegeix la guerra civil espanyola darrere la tebana, i la mira «des del punt de vista de Catalunya ja perduda tant políticament com culturalment».
• El perdó. Per a Víctor Martínez-Gil (lletrA), el mite grec hi serveix per fer passar «un missatge de perdó i de reconciliació» entre els qui havien lluitat, i amb Antígona el to didàctic s’assenta a l’obra d’Espriu.
• El destí. La guia de Grup 62 el considera «protagonista i desencadenant de tot» i el fa venir de la desobediència de Laios a Apol·lo.
• Les raons de cadascú. Segons la presentació de l’editorial a l’edició d’Educaula, Espriu hi vol fer entendre què mou cada bàndol, i Antígona hi queda al mig com «una víctima innocent que només es regeix per l’amor».
• El poder. Un cop llegida l’obra, la guia proposa tornar al retrat de Creont que fa el lúcid conseller i interpretar-lo en clau política, recordant que Espriu va viure tot el franquisme.

Per treballar-la a classe

• Abans de llegir, dibuixar l’arbre genealògic de la família, amb els antecedents, com proposa la guia de Grup 62.
• Anotar, a mesura que es llegeix, les frases que anuncien el destí, amb qui les diu i en quin moment, en el quadre que proposa la guia.
• Com retrata Espriu els personatges femenins —Antígona, Ismene, Eurídice i Euriganeia—, a partir del quadre de la guia.
• El discurs final del lúcid conseller: on hi ha la ironia i quines de les seves crítiques valen per a qualsevol època (guia de Grup 62).