Abelard Tona i Nadalmai

Qui era Abelard Tona i Nadalmai

Abelard Tona i Nadalmai, fill de Baldomer Tona i Xiberta, es va formar al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) i es va dedicar al periodisme: va ser redactor de Lluita, i en un primer exili, que el va portar primer a França, d’allà a Bèlgica i, més tard, a Mèxic, enviava cròniques a L’Opinió i a La Publicitat; des de Mèxic va publicar també Catalunya a Mèxic. Va tornar a Barcelona amb la proclamació de la República, i després de la guerra es va exiliar de nou a Mèxic. Allà va escriure articles i assaigs històrics a La Nostra Revista, Quaderns de l’Exili, Pont Blau i altres publicacions. L’Enciclopèdia Catalana diu que hi plantejava «les dificultats existents per a la construcció d’una Europa feta a partir dels estats» i que hi defensava una mena d’estat mundial, al qual va donar el nom d’Ecumènia. Va morir a Tijuana.

A escriure hi havia començat molt jove: el 1923 Justícia Social li va publicar un conte, El taciturn, que duia la signatura d’Iu d’Esterri, i el 1926 va aparèixer L’Angelina vol viure. Molts anys després, el 1952, Quatre contes a muntanya va obtenir el premi Narcís Oller als Jocs Florals de Nova York. Als anys setanta va publicar a Barcelona Minyonia del bon rei Jaume el Conqueridor (1973), Guillem Ramon i el Cid (1974) i El factor riquesa en els orígens de Catalunya (1971), i va fer algunes monografies per als Episodis de la Història, de Rafel Dalmau. La novel·la Qui va parlar? es va publicar pòstumament el 1984: hi narra amb detall els fets de Prats de Molló, en què havia participat durant el primer exili a França. Les seves Memòries d’un nacionalista català. Del nacionalisme radical al comunisme, que tracten de la seva etapa d’«agitador polític nacionalista» sota la dictadura de Primo de Rivera, no es van editar fins al 1995, a cura d’Albert Manent.