Lluís Maria Xirinacs

Qui era Lluís Maria Xirinacs

La traïció dels líders (1993) és la crònica que Lluís Maria Xirinacs va fer dels anys 1971-79, i la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) la descriu «molt crítica amb les renúncies fetes pels dirigents polítics democràtics catalans» en la sortida del franquisme. Segons la mateixa font, Xirinacs s’havia anat tornant cada vegada més crític amb la realitat política nascuda de la Transició, i sobretot amb el tracte que hi rebien els drets nacionals dels Països Catalans. Dels anys anteriors són Secularització i cristianisme (1969), Subjecte (1975), Futur d’Església (1976), Vaga de fam per Catalunya (1977) i Constitució. Paquet d’esmenes (1978), i els dos volums del Diari de presó, L’espectacle obsessiu i Entro en el gran buit, publicats el 1976 i datats l’un el 1974 i l’altre el 1975. La plantada que va començar el gener del 2000 davant la Generalitat va donar Plantem-nos! (2000), escrit amb la col·laboració de Lluís Busquets i Grabulosa, i a El terror, la pau i el sagrat (2003) va reflexionar sobre la lluita no violenta. Després de la seva mort es van publicar, amb el títol de Dietari final, els escrits de les últimes setmanes.

Del 1977 al 1978 Xirinacs va ser senador independent per Barcelona. Hi va arribar després d’uns anys en què les seves protestes pacífiques per l’amnistia i les llibertats havien tingut, segons la GEC, «un gran ressò popular»: les tres vagues de fam (1970-71, 1972 i 1973-74), la Marxa de la Llibertat del 1976, que va organitzar amb altres persones, i les vegades que es va plantar davant la Model per reclamar que deixessin anar els presos polítics. El seu antifranquisme, un compromís que l’enciclopèdia diu que va anar assumint de manera gradual, el va dur a la presó el 1972 i el 1974-75; el desacord amb la jerarquia de l’Església i amb la pràctica religiosa tradicional, en canvi, el va manifestar aviat. Havia nascut a Barcelona el 1932 i s’havia ordenat sacerdot el 1955, com a escolapi. Entre el 1975 i el 1977 va ser candidat al premi Nobel de la pau. El 1980 va ser cap de llista del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional al Parlament de Catalunya, i quan el Bloc es va dissoldre es va quedar al marge de la política convencional. Als anys vuitanta va fundar el Centre d’Estudis Joan Bardina, la Fundació Tercera Via i l’Escola Randa, per estudiar i provar, en paraules de la GEC, «formes alternatives d’organització econòmica al capitalisme properes al cooperativisme». Es va secularitzar el 1990 i el 1997 es va doctorar en filosofia. Va morir l’agost del 2007 al coll de la Tuta, a Ogassa (Ripollès).