Joan Prats Sobrepere

Qui era Joan Prats Sobrepere

Quan L’illa afortunada va guanyar el premi Pere Calders del 2005, Joan Prats Sobrepere ja havia publicat estudis, edicions i treballs de camp, i Laura Castillo, a l’Avui, la va presentar com la seva primera novel·la. Proa la va publicar el 2006. La ressenya en resumia l’argument com l’aventura d’un rellotger del nord «casolà, plàcid i apocat» que, per salvar els seus nebots, es veu embolicat en la lluita d’unes illes de la Melanèsia per esdevenir estat; hi trobava amor, misteri i exotisme, i apuntava que potser el més difícil era fer versemblant un escenari tan llunyà. La biografia de l’AELC hi subratlla el procés d’alliberament d’una illa melanèsia, i Josep Navàs, en un text sobre la música del llibre (Reus, 2006), explica que l’autor va fer «mans i mànigues» per aconseguir enregistraments de cants de l’illa, d’on surt el joc infantil que la novel·la transcriu. Segons la pàgina de premis de l’AELC, la Fundación Germán Sánchez Ruipérez la va triar entre els llibres de literatura juvenil del 2005-2006. El 2013 va venir el poemari Marea Alta, il·lustrat per Pere Prats. Lluís Llort, a El Punt Avui (2014), hi va subratllar els epígrafs d’altres autors que encapçalen cada poema, «un magnífic joc referencial literari», i un vers d’Estellés com a font d’inspiració: «L’aire és ple de botelles amb missatges de nàufrags».

El pòrtic de l’AELC, documentat amb l’arxiu de l’autor, el presenta d’entrada com a estudiós de Salvador Espriu, a qui va dedicar la guia de lectura d’El caminant i el mur (1988) i Salvador Espriu, missatge personal (1992). També el compta entre els primers estudiosos de Domènec Guansé, de qui va publicar el 1996 la monografia Notícia de Domènec Guansé, escriptor. Va preparar una edició de Terra baixa, de Guimerà, amb un estudi extens (1999), i va ampliar l’Antologia de la literatura catalana d’Antoni Comas (1986). També va fer feina de camp: segons la biografia, el seu primer llibre va ser la toponímia d’Arbolí, que va recollir caminant el terme amb Albert Manent i amb pagesos i pastors; un estudi de toponímia seu va ser distingit el 1978 al premi Josep Iglésies, i el 2008 va signar amb Joan Cervera i Manent el Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues, que el pròleg de Joan Bellmunt presenta com un recull fet a partir de la memòria oral de la gent del lloc. Natural de Reus, havia estudiat filologia romànica a la Universitat de Barcelona (1970-75) i va fer classes de català a instituts de Badalona, Barcelona i Sabadell des del 1976, amb plaça d’oposició des del 1979; després de l’institut L’Alzina (1983-90) va passar al Departament d’Ensenyament, on es va jubilar. Va ser cofundador de l’APLEC, l’associació del professorat de català, i de la revista Quaderns de Capafonts, dedicada a la història i el patrimoni de les muntanyes de Prades. Va morir a Barcelona, i el seu arxiu es conserva a l’Arxiu Comarcal de Reus.