Polític i jurista de Castellterçol, autor de La nacionalitat catalana (1906), el llibre on va exposar principalment el seu ideari. Va dirigir La Veu de Catalunya, va ser cofundador de la Lliga Regionalista i va presidir la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya. També va escriure treballs d'història i de dret, i la seva obra completa es va editar en tres volums.
El llibre fonamental del seu ideari: una concepció organicista de la nació, que la defineix per la llengua, la voluntat i el sentiment del dret, i la proposta de federar Catalunya amb la resta de pobles ibèrics. L'Enciclopèdia la considera «l'obra teòrica culminant del catalanisme».
El pensament social de Prat de la Riba, exposat per ell mateix
La nacionalitat catalana (1906) és el llibre on Enric Prat de la Riba va exposar principalment el seu ideari, segons l’Enciclopèdia, que hi llegeix «un concepte organicista de la nació». Uns quants capítols venien d’una conferència seva, El fet de la nacionalitat catalana, pronunciada en un cicle que ell mateix va organitzar a l’Ateneu Barcelonès quan n’era secretari, amb Valentí Almirall de president (1896-97). El 1894 ja havia publicat el Compendi de doctrina catalanista, escrit a quatre mans amb Pere Muntañola, un catecisme que ja definia Catalunya com a nació.
A banda del llibre, l’Enciclopèdia recorda que va exposar el seu ideari en dissertacions i en articles de premsa. Va col·laborar a La Renaixença. De La Veu de Catalunya, que el gener del 1899 va passar de setmanari a diari amb una empresa que ell havia ajudat a fundar, en va ser el director fins al 2 d’abril de 1902, que el van detenir: el diari havia reproduït un article de L’Indépendant que, segons les autoritats militars, incitava al separatisme. Va redactar, sencers o en part, proclames i manifests del catalanisme, com La qüestió social i la política (1891), per a la Unió Catalanista, o Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l’Espanya gran (1916), i el 1898 va publicar a París el fullet La question catalane.
Com a historiador, l’Enciclopèdia no el té per un professional, sinó per «un polític que trobà en la història arguments a favor d’un nacionalisme català no independentista». El seu treball de recerca més ambiciós, segons la mateixa font, és «Els pagesos de remença», que va sortir a la Revista Jurídica de Cataluña entre el 1906 i el 1909, i el 1906 també va editar els textos de les corts catalanes de Jaume I a Alfons V: les proposicions i les respostes reials. El Compendi d’història de Catalunya premiat als Jocs Florals del 1898 és més conegut per l’edició pòstuma del 1918, Història de la nació catalana, que Ferran Soldevila va revisar anònimament. Com a jurista, la seva tesi de doctorat, La ley jurídica de la industria, estudia les primeres lleis del treball a partir de la noció de casa industrial, i el 1900 l’Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid li va premiar Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patrones y obreros o remediar las huelgas. L’Obra completa, en tres volums, va sortir entre el 1998 i el 2000 a cura d’Albert Balcells i Josep M. Ainaud.
Havia nascut a Castellterçol el 29 de novembre de 1870, fill d’hisendats, i després d’estudiar lleis a Barcelona es va doctorar a Madrid el 1894. Va presidir el Centre Escolar Catalanista i, elegit el 1891 secretari de la Unió Catalanista, va intervenir en la preparació de l’assemblea que va aprovar les Bases de Manresa. El 1901 va participar en la fundació de la Lliga Regionalista. Va presidir la Diputació de Barcelona des del 1907 i la Mancomunitat de Catalunya des del 1914, i des d’aquests càrrecs va establir l’Institut d’Estudis Catalans i va impulsar la Biblioteca de Catalunya. Va morir a Castellterçol l’1 d’agost de 1917.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1860 i el 1879.
