Alfred Badia

Qui era Alfred Badia

Els primers anys cinquanta, Alfred Badia i Gabarró va començar a traduir Els sonets a Orfeu de Rainer Maria Rilke, i la versió catalana, publicada el 1979, va guanyar el premi Crítica Serra d’Or de traducció poètica. El va tornar a obtenir amb la Poesia trobadoresca (1982), una antologia que va preparar la seva filla, Lola Badia, professora de literatura catalana medieval. També va traduir les poetes de Les trobairitz i, per a Ariel, dues obres de Paul Tillich. El pòrtic de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) el presenta com a «destacat traductor de poesia», que va traslladar al català textos de l’occità, el francès, l’anglès i l’alemany. Als anys trenta havia estat deixeble de Pompeu Fabra: els apunts que va prendre al curs del 1937 són al volum II de les Obres completes de Fabra, i aquell any va obtenir el títol de professor de català. El 1968 va impulsar el centenari del seu mestre. Treballava d’agent de borsa des del 1927 —segons l’AELC, a l’agència del pare de Llorenç, Joan i Joaquim Gomis, tots tres escriptors—, i el 1948 es va llicenciar en filosofia a la Universitat de Barcelona. Després es va dedicar a l’ensenyament secundari, i el 1970 la Universitat Autònoma de Barcelona el va contractar com a professor de llengua catalana. A partir de la jubilació, el 1977, va fer una feina intensa de corrector d’estil. El 1993 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Com a poeta, va publicar Urgències el 1968 i Atzucac, premi Recull, el 1970. Per a Lola Badia, en un article que reprodueix l’AELC, el tercer recull, Presó de cendra (1976), va ser «un salt qualitatiu». Ella hi veu començar una línia experimental, feta a partir d’estímuls de les arts plàstiques com Miró, Tàpies o Dalí, que el poeta va reprendre amb més entusiasme als vuitanta anys a La llet astral de l’espiritrompa, publicat després de la seva mort. Entremig, el 1990, havia sortit Adés era l’alba. Al teatre, Calpúrnia va guanyar el premi Joan Santamaria el 1961, i El penúltim silenci, l’Ignasi Iglésias el 1962; Cargol treu bava (1973) va obtenir el premi Cap Gros, i Cròniques desballestades, premiada el 1971 amb el Josep Maria de Sagarra, es va publicar el 1977. Com a assagista, va publicar l’estudi Antígona i Fedra de Salvador Espriu (1985) i va aplegar textos de crítica i de pensament a Crítica, somni, projecte, recerca (1988). Un treball de filosofia, La certesa i l’ideal. Una filosofia personal i transferible, es va publicar pòstumament. Va morir a Barcelona el 1994.