Guillem Viladot

Qui era Guillem Viladot

Guillem Viladot va dur la poesia fins al poema objecte —en va reunir bona part a Lo Pardal, a Agramunt, que l’any 2000 va passar a ser museu—, dins el que el pòrtic de l’AELC anomena la seva «vessant experimentalista», i alhora va fer servir formes clàssiques com el sonet, que segons l’Enciclopèdia Catalana són les de bona part dels versos que va escriure entre el 1952 i el 1995. Les «iconografies», com anomenava les obres que va començar en tornar d’un viatge a la URSS, el van anar acostant a l’escultura, segons la biografia de l’AELC, que també el situa, als anys setanta, en exposicions de poesia concreta dins i fora de Catalunya, de l’Havana a Bonn. La seva poesia completa es va començar a aplegar el 1992 en quatre volums, i el pòrtic en compta un cinquè, pòstum, del 2004. Abans, fins a Amor físic (Edicions del Mall, 1983), els seus poemaris havien sortit en edicions d’autor.

A la novel·la, totes dues fonts veuen recreat a la tetralogia Memòria de Riella (1959-1974) «l’espai mític de l’Agramunt de la seva infantesa». El pòrtic de l’AELC el presenta com un creador d’actitud «dissident i marginal» davant el poder, i la biografia de la mateixa associació compta la psicoanàlisi entre les seves passions. L’Enciclopèdia llegeix l’obra de Viladot com una revolta contra qualsevol autoritat, en una orientació «molt influïda per la psicoanàlisi», que té entre els seus blancs el pare i el llenguatge. Ricard (1976), Memorial de Na Nona (1983) o Autobiografia de Déu (1998) són alguns dels títols on totes dues fonts situen aquesta crítica. L’Enciclopèdia destaca de La cendra (1970) «una visió molt ajustada de la immediata postguerra», i de Ciutadà 00000000001 (1989), la provocació avantguardista. Va fer també assaig, La finestra induïda (1980), i llibres per a infants, com El vell i l’ocell (1982).

Va ser el 1956, segons la biografia de l’AELC, quan va decidir que escriuria en català, «com un acte de servei», després que la censura el castigués amb un any sense escriure per una crítica sobre dos llibres de Rafael Alberti. Nascut el 26 d’abril de 1922 a Agramunt, havia anat a Barcelona a estudiar farmàcia, es va llicenciar el 1949 i va tornar a la vila, on es va incorporar a la farmàcia del pare: una professió que, segons l’Enciclopèdia, va exercir molts anys. El primer llibre el va publicar el 1959, i el 1966 La gent i el vent va guanyar el premi Víctor Català. Segre, l’Avui, La Vanguardia, Serra d’Or i Destino són algunes de les capçaleres on va escriure a partir dels anys seixanta. Creu de Sant Jordi el 1993 i soci d’honor de l’AELC, va morir el 19 de novembre de 1999, a Barcelona. Després van sortir un poemari inèdit, Papers de l’oblit (2000), i Escrits d’art (2005), sobre les arts plàstiques, i el 2022 es va publicar Somni d’un apotecari d’estiu, una novel·la que havia escrit el 1983.