Lluís Coquard

Qui era Lluís Coquard

Patufet és l’obra que Lluís Coquard no va voler traduir. Al teatre Peques de Barcelona, que feia espectacles infantils en castellà, s’hi representaven sovint obres seves, però aquesta s’hi va fer en català, i segons l’AELC el públic va obligar l’empresa a reprogramar-la any rere any. El teatre per a nois i noies és el camp on va obtenir la majoria dels seus premis. L’Enciclopèdia Catalana i l’AELC coincideixen en dos Ciutat de Barcelona, el del 1969 per Juguem tot fent teatre i el del 1975 per Aquilí i la llàntia d’Aladí, i en el Ciutat de Lleida del 1977 per Els bruts de Vallneta; l’AELC hi suma el que va rebre el 1968 el tríptic Titirimundi. Amb Francesc Alborch, director de la companyia U de Cuc, va escriure sis obres: la primera, La cendrosa Ventafocs, la va estrenar U de Cuc el 1984, i una altra, Mediterrània, Mediterrània, va guanyar el premi Cavall Fort del 1984. Al teatre professional havia entrat el 1958, quan una obra seva en castellà va inaugurar amb èxit la cartellera infantil del nou teatre Guimerà; uns mesos més tard, la companyia Maragall li va estrenar El petit dels tres tambors al Romea.

Tot per unes cartes, una comèdia en un acte, va ser la primera obra que li van estrenar: ho va fer el 1948 el quadre escènic que havia format amb uns companys de la Hispano Olivetti. Hi havia entrat de delineant, explica l’AELC, ajudat per la seva habilitat amb el dibuix, després d’haver anat només a l’escola primària, i a l’empresa hi va treballar quaranta anys, fins que es va jubilar el 1983, ja al departament de publicitat. Al costat del teatre infantil, va escriure sainets i comèdies per a adults: segons l’AELC, La núvia portava cua (1961) i Amor… direcció prohibida (1958) les van programar la majoria de grups d’aficionats de Catalunya i les Balears, i el 1962 el sainet Un plat de crema va guanyar el premi Emili Vilanova. En els darrers anys va escriure cada vegada més comèdies de vodevil, com Ens ha caigut la sogra (1995) o El sofà dels secrets. També va escriure guions per a la ràdio i per a la televisió, i textos d’humor i guions d’historietes per a Bruguera i per a revistes infantils com Patufet, on va col·laborar des que va tornar a sortir, el desembre del 1968, fins que va tancar, el 1973.