Enric Jardí

Qui era Enric Jardí

Del conjunt de l’obra d’Enric Jardí, el Diccionari de la literatura catalana (DLC) diu que la biografia Eugeni d’Ors (1976) és considerada la millor, i l’atribueix a «una recerca àmplia» i als records de família; Nova Editorial Moll, per la seva banda, la té encara per obra de referència sobre Ors. Ors també és un dels tres retratats a Tres diguem-ne desarrelats: Pijoan, Ors, Gaziel (1966), i el DLC agrupa tots dos llibres amb Quatre escriptors marginats: Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest Vendrell i Cristòfor de Domènech (1985) i la breu biografia Quim Borralleras (1979), com a obra d’un especialista en personatges del segle XX «especialment polèmics i marginats». Com a historiador de la literatura havia començat amb Antoni Puigblanch: els precedents de la Renaixença (1960), que el diccionari qualifica d’«una obra discutida i força treballada». Una altra línia van ser les biografies de figures del catalanisme, d’El doctor Robert i el seu temps (1969), premi Aedos del 1968, a tres llibres sobre Prat de la Riba, un d’ells amb J. M. Ainaud, diversos sobre Macià i sobre Companys i Cambó, perfil biogràfic (1995); el DLC presenta Puig i Cadafalch arquitecte, polític i historiador de l’art (1975) com «la primera biografia d’un arquitecte».

Els primers llibres de Jardí, però, van ser sobretot d’art, com Nonell i altres assaigs (1957), i l’art no el va deixar: a partir del 1969 va publicar monografies de Nonell, Torres-Garcia, Joaquim Mir, Paul Klee o Togores, entre d’altres, que el DLC descriu com a «generalment molt il·lustrades» i més divulgatives que erudites, i assaigs de teoria i d’història de l’art com Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (1963) o Els moviments d’avantguarda a Barcelona (1983). Del Noucentisme, segons Moll, en tenia una informació que no era només erudita, perquè el seu pare, Enric Jardí i Miquel, n’havia estat un personatge notable; en va publicar El Noucentisme (1980). També va fer història general, com Ciutat de les bombes (1964), que el DLC descriu com «un breu resum sobre el terrorisme anarquista a Barcelona abans del 1936», o El desastre colonial a Catalunya (1998). Nascut a Barcelona el 1924 i doctor en dret per la Universitat de Barcelona, va ser del grup clandestí Front Universitari i, des del 1948, redactor de la revista clandestina Ariel; després va treballar de lletrat de l’Ajuntament de Barcelona i d’advocat. Va morir a Barcelona el 1998, l’any que va rebre la Creu de Sant Jordi, i el 2001 va sortir el seu darrer llibre, El meu pare i el seu món.