Núria Pi-Sunyer

Qui era Núria Pi-Sunyer

L’exili manllevat (2006), les memòries de Núria Pi-Sunyer, s’acaba amb un retorn que no és el de l’autora: el 1980, quan les despulles del seu pare, Carles Pi i Sunyer, van arribar a Barcelona. Per a Carme Arnau, a l’Avui, aquest final assenyala que el llibre és també un homenatge al pare i a la generació que l’havia precedit, i hi passen al primer pla les pèrdues que l’exili havia comportat, «de tradició, de família i de geografia». Al mateix diari, Marta Pessarrodona el considerava una autobiografia sui generis, dins d’un gènere, el memorialístic, en què segons ella la literatura catalana «va molt i molt fluixa». Li semblava comprensible que Anglaterra, on l’autora es va formar, s’emportés més de cent cinquanta pàgines, molt més que Catalunya, França o Veneçuela, i el va acabar definint com «un llibre pacifista». No era la primera vegada que Núria Pi-Sunyer treballava amb la memòria de l’exili familiar. Segons la biografia de l’AELC, de tornada a Catalunya va editar les Memòries de l’exili del seu pare, en dos volums (1978 i 1979), i va preparar La Guerra, 1936-1939 (1986) a partir de les cartes i els documents que ell havia escrit a l’exili.

Nascuda a Barcelona el 1923, tenia catorze anys quan la família va haver de marxar de casa, l’abril del 1938: el pare era conseller de Cultura i Ensenyament de la Generalitat, i les tropes franquistes s’acostaven a la ciutat. Després de Tolosa de Llenguadoc i París, el 1939 es van instal·lar a Londres, on van passar tota la Segona Guerra Mundial. D’aquells anys, la biografia de l’AELC en recull la militància a Esquerra Republicana, que el pòrtic data des del 1946, la representació dels estudiants catalans que vivien a Anglaterra en un congrés mundial de la joventut celebrat a Praga i una feina al consolat de Veneçuela a Londres, que va deixar el 1948 per anar a estudiar als Estats Units: el 1950 es va llicenciar en literatura anglesa al College Skidmore de Saratoga Springs. El 1952 el Ministeri de Foment veneçolà va contractar el pare, i la família es va traslladar a Veneçuela. A Caracas, Núria Pi-Sunyer va acabar ensenyant literatura anglesa a l’Instituto Pedagógico, després de set anys a l’ambaixada britànica i de traduir a l’anglès textos de l’Acadèmia de la Història i del govern. Es va casar amb el fisiòleg Rossend Carrasco i Formiguera, amb qui va tornar definitivament a Catalunya el novembre del 1974; el pare havia mort a l’exili el 1971. Aquí va presidir la fundació per a la diabetis dedicada a la memòria de Carrasco, mort el 1990, i va formar part, amb els germans, del patronat de la Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, que guarda el llegat documental de la família. Va morir el 2011.