Josep Maria Madern

Qui era Josep Maria Madern

El primer recull de contes de Josep Maria Madern, La gàbia i altres gàbies (1986), l’havia escrit abans en castellà, i segons la pàgina de premis de l’AELC, amb el títol Ficcions quotidianes, va guanyar el premi Vila de Porreres del 1985. Albert Turull, en un article de Serra d’Or (1990) sobre la seva narrativa, hi veia l’inici d’un camí cap a la brevetat: la segona part del llibre, les «Gabietes», eren contes amb la particularitat «de no superar mai la cinquantena de línies», i ja anunciaven La pell de l’home. Aquest altre recull, premi Ciutat d’Olot-Marià Vayreda de narrativa del 1986, aplega cent contes «més que breus, brevíssims», alguns de quatre o cinc línies, i va sortir amb un pròleg de Montserrat Roig. Roig hi remarcava que l’autor no jutja els personatges: els atura un instant i els torna a deixar anar. I el definia com un escriptor que sap que la literatura «no fa sinó posar en ordre, amb modèstia, el caos de la vida». Turull observava que, arribat a aquell extrem, L’intrús tornava al conte llarg. Plaza & Janés li va publicar la primera novel·la, Els assassins ingenus, i el 1998 l’editor Àlex Susanna va impulsar la publicació d’un recull dels seus aforismes, El vent de la memòria. Després van sortir, entre d’altres, La por de l’amor (2001), La Dama Negra (2009) i Flors de nit (2011), i la biografia de l’AELC resumeix els temes de tota l’obra —l’amor i el sexe, la mort, l’absurd, l’idealisme— i hi assenyala una ironia «melangiosa i desencantada». En teatre, Jordi Teixidor va prologar Els ninots (Pagès, 1996), on una parella d’actors fa desfilar personatges buits, «pronunciadors mecànics de frases fetes».

A París, on va viure més de vint-i-cinc anys, Madern va ser el responsable dels informatius en castellà de l’ORTF i de Radio France Internationale. Segons la biografia de l’AELC, hi havia anat amb la seva dona, l’actriu de Tàrrega Pilar Minguell, per fugir de les traves i la censura del règim, poc després de casar-se el 1955; a Lleida havien fet teatre junts, i Madern hi havia impulsat grups com el Teatre de Càmera. Nascut a Cervera el 1926, havia estudiat lletres a Barcelona i havia començat a la ràdio a Saragossa i a Lleida. A França va escriure teatre en castellà i en francès, com El rey mudo (1971) o La chemise de nylon (1972). Amb la democràcia, el febrer del 1983 el matrimoni va tornar a Catalunya, i Madern, després de passar un any aprenent català, es va dedicar a escriure; el pòrtic precisa que tota l’obra que va fer des d’aleshores és en català. Va viure a Barcelona i passava temporades al Talladell, a Tàrrega i a Cervera, i el 2007 el Centre Cultural de Tàrrega, que aquell any li va publicar La vida dels somnis, li va concedir el premi Culturàlia per la seva trajectòria. Rosa Fabregat, que el va recordar a Quaderns Barri de Sant Magí (2012), explica que publicava un conte cada mes a la revista Segarra, i que el número de maig encara en va portar un quan ell ja era mort: va morir a Barcelona el 17 d’abril del 2012. El seu fons documental i bibliogràfic és al Talladell.