Miquel Porter i Moix

Qui era Miquel Porter i Moix

L’Enciclopèdia Catalana recull que Miquel Porter i Moix «és considerat el pare de la historiografia cinematogràfica a Catalunya». Palmira González López, en un article del 2005 que reprodueix l’AELC, li atribueix gairebé tot el mèrit d’haver construït una història del cinema a Catalunya «que no existia com a tal prèviament», i explica que la va bastir amb material que ell mateix havia reunit, als anys seixanta i a principis dels setanta, en uns salons de la llibreria familiar, Porter Llibres; aquella col·lecció va acabar a la Filmoteca. L’Enciclopèdia situa el 1958 la creació de la Col·lecció Cinematogràfica Catalana (COCICA), amb la seva dona, Guillemette Huerre, i diu que en vida va cedir a la Filmoteca de Catalunya més de 700 títols; també va rescatar films catalans antics per muntar-ne curtmetratges antològics (1974). Entre els «llibres pioners» que li compta l’Enciclopèdia hi ha La cinematografia catalana: 1896-1925 (1958), fet amb la seva dona, que es va anar ampliant: el 1969, amb Maria Teresa Ros i Vilella i l’equip de la COCICA, es va convertir en la Història del cinema català: 1895-1968, i el 1992, en la Història del cinema a Catalunya (1895-1990). Hi ha també Cinema per a infants (1963), Historia del cine ruso y soviético (1968) i Adrià Gual i el cinema primitiu a Catalunya (1985), que resumeix la tesi doctoral en què havia estudiat Gual com a home de cinema. Va fer crítica a Destino (1962-75), a Serra d’Or i a l’Avui, i abans a Curial (1949-51), una revista clandestina que, segons la biografia de l’AELC, havia fundat a la universitat amb Antoni Comas, Joaquim Molas i Albert Manent, entre d’altres.

Segons Lluís Serrahima, la «primera cançó nova» va ser «Les floristes de la Rambla», amb lletra i música de Porter; ho escrivia al text del disc Miquel Porter canta les noves cançons (1962). L’Enciclopèdia el compta entre els fundadors de la Nova Cançó (1959) i d’Els Setze Jutges (1961). Amb Ricard Salvat va fer teatre improvisat al Teatre Viu, i Salvat recordava que, com que no tenien text, no el podien presentar a la censura, de manera que els primers mesos va ser un teatre clandestí. A la Universitat de Barcelona, on des del 1969 ensenyava història, estètica i sociologia del cinema, el 1992 va obtenir la primera càtedra de cinema de Catalunya, i s’hi va jubilar el 2000. A la Generalitat va ser cap del Servei de Cinematografia i Audiovisuals i el primer director de la Filmoteca de Catalunya; abans havia dirigit la secció cinematogràfica de l’Institut del Teatre (1975-77). Va ser diputat d’ERC al Parlament de Catalunya (1982-84) i secretari general de la Intersindical Confederació Sindical de Catalunya (1990-98), i des del 2001 va presidir la Fundació de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Entre els guardons, l’Enciclopèdia recull la medalla d’or de la UNICA (1985) i la Creu de Sant Jordi (1992). Va néixer a Barcelona el 1930 i va morir a Altafulla el 2004.