Eugeni Xammar

Qui era Eugeni Xammar

Carles Badia, Xavier Pla i Jordi Planas descrivien Eugeni Xammar com «un escriptor sense obra que no va arribar a sentir mai veritablement la necessitat de publicar llibres». Ni les seves memòries no les va escriure ell: les va explicar al final de la vida a Josep Badia i Moret, de l’Ametlla del Vallès, i van sortir el 1974, quan ja era mort, amb el títol Seixanta anys d’anar pel món; l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en dona el premi Crítica Serra d’Or de prosa del 1974. La resta de la seva obra, essencialment periodística segons el Diccionari d’historiografia catalana de l’Enciclopèdia, són milers d’articles de corresponsal i de columnista, escrits amb «una gran llibertat de criteri, lluny de tota classificació», que s’han anat recollint després: Periodisme (1989), també a cura de Badia i Moret; L’ou de la serp (1998), amb les cròniques des d’Alemanya del 1922 al 1924; Crónicas desde Berlín (1930-1936) (2005), escrites per a l’Ahora de Madrid, i dos epistolaris, Cartes a Josep Pla (2000) i Cartes d’un polemista (1907-1973) (2019). A Berlín, explica l’AELC, Xammar i Pla van coincidir com a corresponsals i van escriure unes cròniques per a La Veu de Catalunya i La Publicitat. Xavier Pla, al pròleg de les cartes, en contraposava els estils: Xammar s’agafava als substantius i a l’aparença objectiva dels fets, mentre que l’escriptura de Pla, «més interpretativa, més lírica a estones», girava al voltant de l’adjectiu; «si Xammar era, sobretot, un analític, Pla, en canvi, era essencialment un sintètic». El mateix Josep Pla, a Notes del capvesprol, recordava que Xammar deia que sabia els substantius però no els adjectius, i el considerava «un gran fenomen lingüístic»: parlava francès, anglès i alemany, i en els organismes internacionals el tenien per un traductor gairebé infal·lible. Va traduir al castellà el Doctor Faustus de Thomas Mann i, segons l’AELC, El pirata de Walter Scott; d’obra pròpia publicada en vida, el Diccionari en cita, per exemple, l’opuscle Contra la idea d’imperi (Londres, 1916).

El Diccionari diu que va començar fent crítica musical en revistes catalanistes, i l’AELC, que la primera col·laboració seva va sortir el 1904 a La Tralla i que després va escriure a El Poble Català. S’havia format sobretot al CADCI, al qual estava afiliat com a empleat de comerç i que, segons la biografia de l’associació, també el va acostar al catalanisme polític. El 1909 se’n va anar a París i a Buenos Aires, i des de Londres, on va viure fins al 1917, va fer de corresponsal de La Publicidad durant la Primera Guerra Mundial. Després va dirigir la redacció de l’aliadòfila Iberia i, a Madrid, la d’El Fígaro, i va escriure a El Sol. La Conferència Internacional del Trànsit i del Transport celebrada a Barcelona el 1921 la va organitzar ell, segons el Diccionari, com a membre de la secció d’informació de la Societat de Nacions, a Ginebra; l’AELC parla d’una experiència frustrada de funcionari. L’AELC el presenta com un defensor de la República i explica que va treballar en ambaixades de París, Berlín, l’Haia, Estocolm i altres capitals; el Diccionari el situa del 1936 al 1938 al capdavant de la premsa de l’ambaixada a París. A l’exili, el president Irla el va tenir de cap de gabinet, i l’AELC diu que ho va ser fins a la dissolució d’aquell govern, el 1948. Després de la Segona Guerra Mundial, l’Organització Mundial de la Salut li va encarregar a Ginebra d’organitzar-hi els serveis en llengua espanyola, i abans i després va treballar per a l’Associated Press, la UNESCO, l’ONU a Nova York, el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament a Washington i la FAO a Roma. Havia nascut a Barcelona el 1888, i els últims anys els va viure a Catalunya, entre l’Ametlla del Vallès i Granollers. Va morir a l’Ametlla el 1973.