Anna Montero

Qui és Anna Montero

Diversos dels crítics que recull lletrA, el portal de literatura catalana de la UOC, s’aturen en la brevetat dels poemes d’Anna Montero. Josep Iborra, en ressenyar La meitat fosca (1994) a El Temps, hi trobava peces curtes d’«un lirisme refinat i essencial», i n’atribuïa el títol a uns versos de Valéry que el llibre porta com a epígraf; Enric Sòria la considerava, en un article del 1995, «destra en el maneig del vers breu». De Serenitat de cercles (2004), Maria Josep Escrivà va escriure a Caràcters que el pas del temps n’era el «tema cabdal», i Sam Abrams, a la mateixa revista, que el llibre reconstrueix el «viatge de la poeta cap a la maduresa». Els reculls següents van tenir premis, segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC): El pes de la llum (2007), el Rosa Leveroni de poesia del 2006, i Teranyines (2010), l’Ausiàs Marc i el premi de la Crítica.

La GEC presenta Montero com a poeta i traductora. Nascuda a Logronyo el 1954, va fer la carrera de filologia francesa a la Universitat de València i va treballar en l’ensenyament. Del francès va traduir Charles Baudelaire, amb els Petits poemes en prosa i Els paradisos artificials, i l’antologia Poetes quebequesos (2001), a més d’obres d’Anise Koltz, Aurélie Nemours, Michel Crouzet i Jean Guéhenno. Com a poeta, l’enciclopèdia en data el debut el 1983, amb Polsim de lluna, i entre els llibres que el van seguir esmenta Arbres de l’exili (1988), la plaquette Traç 45 (1990) i Com si tornés d’enlloc (1999).