Artur Quintana

Qui és Artur Quintana

«Per fi, des de Saragossa, es reconeix» que el que es parla a la Franja de Ponent és català i no «chapurreau»: així saludava Albert Manent a Serra d’Or, el 1985, La nostra llengua. Gramàtica de la llengua catalana, el manual que Artur Quintana havia escrit per als aragonesos de llengua catalana i que il·lustrava amb textos de Jesús Moncada i Edmond Vallès i amb relats orals de festes populars. El Diccionari de la literatura catalana (DLC) destaca en la seva obra «una dedicació preferencial a la llengua i la cultura catalanes de la Franja de Ponent». Entre els títols d’aquesta línia, l’enciclopèdia cita El català a l’Aragó (1989), i diversos reculls de literatura popular de què va tenir cura. El 1973, la seva tesi, El parlar de la Codonyera, havia guanyat el premi Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans, i el 2012 va publicar El català de la Codonyera. Les memòries que va publicar el 2003 porten per títol La Vall de Balat: memòria de l’Aragó 1948-2003. Va estudiar també l’aragonès (El aragonés residual del Alto Valle del Mezquín, 2004; El aragonés nuclear de Nerín y Sercué, 2007), i com a curador va ser responsable d’obres col·lectives de literatura popular, com Roda la mola. Poesia del Baix Aragó de llengua catalana dels orígens als nostres dies (2010), Bllat colrat! Literatura popular catalana del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça (1997) o Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa (1995), i, fora de l’Aragó, El Carxe, de literatura popular valenciana de Múrcia, a més de l’epistolari de Desideri Lombarte dels anys 1981-1989 (2002). Segons l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), presidia la Iniciativa Cultural de la Franja, era membre del Consello d’a Fabla Aragonesa, de l’Academia d’a Luenga Aragonesa i del comitè d’honor del Rolde de Estudios Aragoneses, i membre corresponent de la Secció Filològica de l’IEC. El 2015 va rebre el premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla i el Lo Grifonet d’Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre, i el 2016, la Creu de Sant Jordi.

La traducció de l’alemany és l’altra cara del seu treball, i la biografia de l’AELC lliga el seu interès pel món germànic a la deportació del seu pare a Alemanya. Amb Feliu Formosa va preparar A la paret escrit amb guix. Poesia alemanya de combat, que va sortir el 1966 a la col·lecció Els Llibres de l’Óssa Menor, de Proa; Ramon Farrés, que el 2013 la va estudiar com una antologia censurada, explica que aplegava 45 poemes de 26 autors i cita del pròleg la voluntat de donar exemples d’una poesia que adoptava «una posició crítica o de protesta» davant les circumstàncies que havien fet possible la Segona Guerra Mundial. Per a Edicions 62 va traduir Friedrich Dürrenmatt, La promesa i El jutge i el seu botxí (1964), i Bertolt Brecht, entre altres Els afers del senyor Juli Cèsar (1965), i més endavant Sigmund Freud, György Lukács, Joseph Roth, Ernst Toller i Georg Büchner, i, en col·laboració, una part del teatre de Schiller (1983). De l’occità va traduir Catoia l’enfarinat, de Joan Bodon (1973), i de l’anglès, Les illes Àran, de John Synge (1999). Segons l’AELC, a la Universitat de Heidelberg hi tenia encarregades les classes de llengua i literatura catalanes, que va deixar en jubilar-se el 2003, i a Espira era bibliotecari de la Biblioteca del Palatinat, fins al 2001. Abans havia ensenyat català i castellà com a lector a Cardiff, Basilea i Friburg de Brisgòvia, i alemany, com a catedràtic de secundària, a La Laguna. Havia estudiat filologia romànica i germànica a Barcelona i a Colònia. Va néixer a Barcelona el 1936, i el pòrtic de l’AELC diu que vivia entre la Codonyera, Barcelona i Espira.