Carles Miralles

Qui era Carles Miralles

El 2002 Carles Miralles va reunir en un sol volum, revisada, tota la poesia que tenia publicada: D’aspra dolcesa. Poesia 1963-2001. Hi havia On m’he fet home, amb què el 1967 havia guanyat el premi Salvat-Papasseit, i La mà de l’arquer, premi Nacional de Literatura Catalana de poesia el 1992, i també La ciutat dels plàtans (1995). Segons l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), el premi del 1967 va anar seguit d’un llarg silenci que no es va trencar fins al 1981. La Gran Enciclopèdia Catalana veu en aquests versos «la seva formació humanística i l’amor a la terra». Després del recull, L’ombra dels dies roja (2009) va obtenir el premi de la Crítica, i el 2013 els Jocs Florals de Barcelona li van donar el premi extraordinari Salvador Espriu. Ja el 1965, La terra humida li havia valgut un accèssit de l’Amadeu Oller, compartit amb Pius Morera. En prosa narrativa, va publicar Escrit a la finestra (1998).

L’hel·lenista va escriure sobre el món grec, en solitari, com a Homer (2005), o amb P. Gómez, com a Mitologia grega (1997), i va traduir Seferis, Plató, Herodes i Xenofont d’Efes. Als poetes catalans els va dedicar Sobre Foix (1993), premi Crítica Serra d’Or, Sobre Riba (2007) i una Lectura de les «Elegies de Bierville» de Carles Riba; l’AELC hi afegeix Sobre Espriu (2013). D’Espriu, a més, va preparar amb C. Jori l’edició crítica de Les roques, el mar i el blau (1996) i la d’Antígona (1993). A la Universitat de Barcelona, on era catedràtic de filologia grega, va ser vicerector del 1981 al 1986. L’Enciclopèdia el registra com el primer president de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, i també va dirigir la revista Ítaca. Des del 1991 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans, a la Secció Filològica, i del 1998 al 2002 en va ocupar la secretaria general.