Lluís Racionero

Qui era Lluís Racionero

La contracultura que Lluís Racionero va conèixer a Berkeley, on es va doctorar en urbanisme amb una beca, és per a l’Enciclopèdia Catalana una de les grans influències de la seva obra, juntament amb els moviments hippy i estudiantil; en el seu pensament, la font hi veu també el catarisme i les filosofies orientals. Abans havia estudiat enginyeria industrial i ciències econòmiques a la Universitat de Barcelona, on va ser professor. Va treballar d’urbanista a Algèria i al Brasil i, de tornada a Catalunya, va participar en els primers anys de la revista Ajoblanco. Després de Filosofías del underground (1977), dos llibres seus van tenir una repercussió considerable. A La Mediterrània i els bàrbars del Nord (1985) defensava uns valors que anomenava «mediterranis» davant dels «nòrdics», que segons ell giraven massa al voltant de la feina i del benefici material; a Del paro al ocio (1984), premi Anagrama d’assaig, demanava que es veiés com una oportunitat per viure millor que la tecnologia fes la feina de les persones. Entre els seus llibres de caire autobiogràfic hi ha Memorias de un liberal psicodélico (2011), premi Gaziel, i Memòries de Califòrnia (1988), i el 2002 va publicar Converses amb Pla i Dalí.

Com a novel·lista, Racionero va situar sovint les seves històries en èpoques llunyanes, com la Itàlia del Renaixement, la Grècia clàssica o la Catalunya medieval. La primera novel·la, i segons l’Enciclopèdia una de les que van tenir més ressò, va ser Cercamon (1982), premi Prudenci Bertrana del 1981: passa al segle XIII i explica l’enfonsament d’una civilització provençal i catalana que la font qualifica d’incipient, víctima de «l’ambició política francesa» i de la «coerció ideològica del papat». Després de La forja de l’exili (1985), ambientada en els anys que van de la Guerra Civil a la Transició, l’Enciclopèdia diu que va continuar en aquella temàtica amb L’últim càtar (2000), premi Carlemany, i Raimon o el seny fantàstic (1985). Més endavant va publicar El cráneo de Akenatón (2010) i La sonrisa de la Gioconda (2000), premi Fernando Lara, i el 1986 va publicar les narracions d’Els àngels quàntics.

Fora de la literatura, va ser tertulià a la ràdio i a la televisió i va fer cinema: el curtmetratge La festa dels bojos (1977) va guanyar el premi del jurat al millor curt al Festival de Canes del 1979. Va dirigir el Col·legi d’Espanya a París (1996-2001) i la Biblioteca Nacional de Madrid (2001-2004). Va néixer a la Seu d’Urgell el 1940 i va morir a Barcelona el 2020.