Antoni Simon i Tarrés

Qui és Antoni Simon i Tarrés

La guerra dels Segadors i la de Successió centren la recerca d’història política i institucional d’Antoni Simon i Tarrés, segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), que en recull Els orígens ideològics de la revolució catalana (1999), Cròniques de la guerra dels segadors (2003), Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol (2005) i la biografia Pau Claris, líder d’una classe revolucionària (2008). No és l’única línia que l’enciclopèdia li reconeix. De la demografia històrica, a la qual diu que va dedicar molts articles i llibres, en cita La població catalana a l’època moderna. 10 estudis (1996) i Aproximació al pensament demogràfic a Catalunya (1995), i de la història social, Cròniques del Rosselló (1998), Pagesos, capellans, industrials (1993), Cavallers i ciutadans (1991) i Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII (1986), aquest amb A. Pladevall. Va editar l’Epistolari de Vicens Vives (1994, 1998) i va ser un dels autors de volums col·lectius com el Diccionari d’historiografia catalana (2003) o una Història de Catalunya (2004).

A la Universitat Autònoma de Barcelona hi va estudiar història, amb l’especialitat de moderna, i s’hi va llicenciar el 1978. La GEC el presenta com a professor d’aquella universitat des del 1980 i catedràtic des del 1997. El doctorat el va obtenir el 1983, amb la tesi La crisis del Antiguo Régimen en Girona. A Girona, on havia nascut el 1956, va fundar el Cercle d’Estudis Històrics i Socials, del qual la GEC el fa vicepresident. El 2007 va entrar com a membre numerari a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. L’enciclopèdia li atribueix també molts articles, divulgatius i especialitzats, pròlegs i ponències, i la participació en nombrosos projectes de recerca.