Carles Torner

Qui és Carles Torner

Carles Torner va dirigir el PEN Internacional des de la seu de Londres entre el 2014 i el 2021, i des del 2024 en va ser vicepresident, segons l’AELC. El centenari de l’organització, el 2021, el va dirigir ell, i en aquells anys, segons la biografia de l’AELC, el PEN va incorporar literatures indígenes de Xile, Guatemala i l’Argentina. La defensa d’escriptors empresonats travessa tota la seva feina a l’entitat: la mateixa biografia el situa en missions a favor de casos com el de la periodista russa Anna Politkòvskaia, que també esmenta l’Enciclopèdia Catalana, li atribueix l’organització d’una conferència internacional sobre el tema al Fòrum 2004 i, ja com a director, missions a països com Mèxic, Rússia o Turquia. L’altra línia va ser la dels drets lingüístics: va promoure, amb altres, la Declaració Universal de Drets Lingüístics (1996), i l’Enciclopèdia li atribueix la direcció del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, on entre el 1993 i el 2004 va tenir diversos càrrecs. Al PEN Català havia entrat el 1992, a la junta, arran del congrés que el PEN Internacional va fer a Barcelona, i en va ser secretari del 1997 al 1999. Quaranta anys d’experiència internacional són, segons l’AELC, la base de l’assaig Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades (2025).

Els dos primers premis de poesia li van arribar el mateix any, el 1984, quan tenia vint anys segons la biografia de l’AELC: l’Amadeu Oller, destinat a poetes inèdits, per A la ciutat blanca, i el Carles Riba, per Als límits de la sal, que es va publicar el 1985 amb pròleg de Marià Manent. El 1998 Viure després va obtenir el premi de la Crítica, i el 2008 va publicar La núvia d’Europa. L’Enciclopèdia destaca en la seva poesia el «conreu majoritari del sonet» i la presència de mites bíblics reelaborats, i la biografia de l’AELC fa venir d’aquesta reescriptura de textos bíblics la novel·la L’estrangera (1997), on la història de Rut passa «en el context de la immigració dels anys noranta a les grans capitals europees». Ucraïna, mon amour (2023) se situa, en canvi, segons el pòrtic, «als primers mesos de l’agressió russa».

Nascut a Barcelona el 1963, dels estudis de medicina, teologia i pedagogia que va començar no en va acabar cap en aquell moment, segons la biografia. El doctorat, en ciències de l’educació, el va fer a la Universitat de París VIII amb una tesi sobre Shoah, la pel·lícula de Claude Lanzmann, publicada en francès i en català, i l’AELC diu que arran de l’edició catalana la pel·lícula es va estrenar a Barcelona el 2002. A París s’havia hagut d’instal·lar el 1986, quan va ser elegit president del Moviment Internacional d’Estudiants Catòlics en una assemblea a Lovaina; va tornar a Catalunya el 1992. Del 1993 al 1996 va ser crític de cinema de l’Avui. A l’Institut Ramon Llull va ser cap d’àrea del 2004 al 2010, i aquell mateix any, segons l’Enciclopèdia, va començar a fer classes a la Facultat de Comunicació de la Universitat Blanquerna. L’arca de Babel (2005) està feta de cartes a trenta-cinc dones estrangeres, segons la biografia.