Armand Obiols

Qui era Armand Obiols

Armand Obiols, nom de ploma de Joan Prat i Esteve, no va publicar cap llibre en vida. La Gran Enciclopèdia Catalana ho atribueix al seu «hipercriticisme», i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), a l’exigència i el perfeccionisme. Poemes va sortir el 1973, amb deu sonets que l’Enciclopèdia qualifica de simbolistes i una Oda a Catalunya que als Jocs Florals de París del 1948 havia guanyat l’englantina d’or. Els versos que havia escrit del 1920 al 1927 es van aplegar el 1988 a Mirall antic i altres poemes, en una edició de l’Ajuntament de Sabadell, i l’Enciclopèdia hi resegueix un camí que acaba en «els models de la poesia pura». Amb la Fundació La Mirada, l’Ajuntament n’ha anat publicant més obra, com Buirac (1996), que reuneix els articles que havia donat a La Nau amb aquest pseudònim, o Lectures del romanticisme (2006).

Poeta, crític literari i periodista, formava amb Joan Oliver i Francesc Trabal el Grup de Sabadell, i tots tres van fundar l’editorial La Mirada, que segons l’AELC publicava «llibres dels autors catalans més innovadors de l’època». Els primers poemes li van sortir a la revista Garba (1920), i amb Esteve Serra va codirigir Vibracions (1921). Al Diari de Sabadell, a més d’articles breus d’actualitat local, hi publicava poemes, en què l’Enciclopèdia resegueix les influències: Carner i els primers simbolistes al començament; Riba, Mallarmé i Valéry a partir del 1926. Va escriure a La Publicitat i a La Veu de Catalunya, amb el nom de White, i va ser redactor en cap de la Revista de Catalunya, on, diu l’Enciclopèdia, cap article no va portar la seva signatura. Exiliat el 1939, des d’aquell any va ser parella de Mercè Rodoreda, segons la mateixa font. Va treballar a Ginebra i a Viena per a l’ONU, i va morir a Viena el 1971. El seu fons es conserva a l’Arxiu Històric de Sabadell.