Artur Masriera

Qui era Artur Masriera

Del 1885 al 1896 Artur Masriera va ser jesuïta, i segons l’Enciclopèdia Catalana aquells anys li van donar una cultura humanística sòlida i el domini de diverses llengües. Va estudiar els clàssics grecs i llatins, i els autors que va traduir, sovint al català, van de Teòcrit i Èsquil fins a Mistral i Béranger, passant per Virgili, Petrarca, Dant i Shakespeare. Es va llicenciar en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona el 1899 i va ser catedràtic d’institut: de llengua i literatura a Ciudad Real (1908), i de lògica, psicologia, ètica i rudiments de dret a Lleida i després a Reus, on va ensenyar fins al 1923. Era de la família d’artistes Masriera; des del 1885 dirigia el taller d’argenteria del seu pare, i el músic Enric Masriera i Colomer era germà seu.

L’Enciclopèdia el defineix com a «humanista i divulgador» i li compta uns vint-i-cinc títols. Per a l’editorial Espasa es va encarregar de la secció de literatura de l’Enciclopedia Universal Ilustrada, i va compondre el Diccionario de diccionarios (1916-17), que la font qualifica de «monumental». Al Diario de Barcelona hi va fer, entre el 1900 i el 1905, una crònica literària cada quinze dies, i a La Vanguardia hi va publicar sèries d’articles sobre escriptors i sobre episodis culturals i polítics del segle XIX, que l’article valora pel seu interès memorialístic. Una part es va reunir a Los buenos barceloneses (1924), Barcelona isabelina y revolucionaria (1930), De mi rebotica (1913) i Oliendo a brea (1926). Joyas del clasicismo. Estudios de investigacion crítica (1912) aplega discursos, assaigs i crítiques, a més de versions abreujades i comentades d’Horaci i d’Aristòtil. Va entrar a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb un discurs sobre les Fonts bibliogràfiques de la història i costums de la Barcelona vuitcentista (1924).

Als Jocs Florals de Barcelona hi va obtenir premis en diverses ocasions a partir del 1881; el 1905 en va ser proclamat mestre en gai saber, i més endavant en va ser secretari (1908) i mantenidor (1923). Va recollir la seva poesia en volums al llarg dels anys, i l’Enciclopèdia hi identifica temes costumistes, històrics, llegendaris i hagiogràfics: Poesies (1893) porta una «Lletra-prefaci» de Jacint Verdaguer, De l’art vell i de l’art nou. Poesies complertes (1913) combina poemes propis i traduccions, i hi ha també Tretze són tretze. Fàbules reaccionàries (1904) i Poesies líriques. (Històriques, bíbliques i populars) (1879). En prosa, el 1878 va publicar Parles catalanes, sobre folklore, i les sis narracions de Perles catalanes. Tradicions i llegendes, «de base folklòrica o costumista», i el 1897, la novel·la Marianeta y Marianita. Les obres de teatre que l’article li atribueix són escrites amb altres autors: amb Lluís Masriera, el conte oriental El marxant Emperador (1920); amb Josep Puigdollers i Macià, el drama en prosa Bruniselda (1906), amb música d’Enric Morera, i amb Alfred Rocha i Francesc Condeminas, la revista Viva Llavaneras! (1915), aquestes dues en castellà. Va néixer a Barcelona el 1860 i hi va morir el 1929.