Beatriu Civera

Qui era Beatriu Civera

La biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) presenta Empar Beatriu Martínez i Civera, que signava Beatriu Civera, com «la primera dona que escriu en un diari al País Valencià»: entre el 1937 i el 1939 va ser redactora de La Voz Valenciana. El periodisme la va acompanyar després. La mateixa biografia relaciona la seva dedicació a la narració curta amb la col·laboració a la premsa, cada cop més freqüent als anys seixanta, i explica que amb la democràcia va començar a treballar al setmanari El Temps. Segons el pòrtic de l’AELC, també va ser secretària de Lo Rat Penat i va fer d’arxivera a l’editorial 3 i 4. Tant l’Enciclopèdia Catalana com l’AELC la compten entre els qui, als anys cinquanta, van fer reviure la narrativa al País Valencià, en el seu cas amb relats breus que publicava en revista. L’Enciclopèdia diu que la seva obra «reflecteix la vida quotidiana i, de vegades, el costumisme de la seva terra».

Joan Fuster, en fer balanç del curs 1956-1957, només hi va trobar dues obres de prosa narrativa valenciana, i una era Entre el cel i la terra (1956). Ell la llegia com un relat «senzill i directe, preocupat per un candent afany moralitzador», que volia «revaloritzar el paper moral de la dona». L’Enciclopèdia hi afegeix les novel·les Un pobre home? (1959) i Una dona com una altra (1961), i en recorda una d’inèdita, La crida indefugible, premi Joan Senent del 1969; l’AELC n’esmenta una altra que tampoc no es va publicar, Liberata, finalista del premi València del 1958. Amb un recull de narracions, Vides alienes (1975), va guanyar el premi Víctor Català, i a Serra d’Or, el 1975, se la definia com «una escriptora tenaç, amb moltes coses per contar». Confidencial i Una veu que clama en el desert són altres reculls seus de relats; segons l’AELC, el primer duia un pròleg de Jaume Pérez Muntaner. Per a joves va escriure Tan sols una mentida (1961).