Jesús Huguet

Qui és Jesús Huguet

Per a J. Rodríguez Richart, tot La processó de Kirk o no te n’ixques de la fila descansa en una al·legoria: la vida com una processó «dirigida por abstractos organizadores», on qui hi camina no en pot sortir ni pot decidir cap on va. El llibre, amb què Jesús Huguet va guanyar el premi Ausiàs March de poesia el 1972, el va editar l’Ajuntament de Gandia l’any següent, i el crític, en un article del 1976 que reprodueix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), hi trobava una poesia «críptica y hermética», de to amarg, que acostava a la de Jorge Guillén i Pedro Salinas. El 1974, Amadeu Fabregat, a Carn fresca, hi havia vist dues menes de poema: un de proposicions «humanístico-existencials» i un altre de vers més planer, amb «un didactisme posat al servei dels continguts cívics». El mateix 1972, segons la pàgina de premis de l’AELC, Huguet també va obtenir el premi de l’Alguer de poesia, i va publicar Els darrers. Generació del 70, l’antologia que el Diccionari de la literatura catalana (DLC) li atribueix i que, segons la biografia de l’AELC, presentava escriptors valencians nascuts als anys quaranta i cinquanta «que fins aleshores no havien tingut un reconeixement oficial». Manel Garcia Grau i Manel Pitarch Font hi feien començar, a les comarques de Castelló, un període de «renovació» de la poesia. Després van venir els poemaris Els llibres d’Alb-Sebelaci (1983) i Esmicolat calendari (2001), i el 2011 Canastrell, poemes seus amb música de Matilde Salvador. El DLC explica que més endavant es va decantar per la prosa biogràfica i l’assaig, amb Els Pelegrins de Portell (2002), i l’AELC hi suma títols d’assaig i biografia com Ibn al-Abbar, polític i escriptor àrab-valencià (1199-1260) (1990), Ibn al-Abbar: memòria a recobrar (1999) i Matilde: poble, dona, llengua (2000).

Les Corts Valencianes el van tenir de diputat entre el 1995 i el 1999, elegit per Castelló a les llistes del Partit Socialista del País Valencià, després de quatre anys com a director general de Política Lingüística, del 1991 al 1995; segons la biografia de l’AELC, havia entrat a l’administració autonòmica valenciana el 1984. Segons la mateixa font, des del 2000 era membre del Consell Valencià de Cultura, del qual era secretari des del juliol del 2004, des del 2002 era al Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia de la Generalitat Valenciana i havia assessorat en política cultural i lingüística governs i institucions d’Iberoamèrica. El 1990 havia estat comissari de l’exposició La impremta valenciana, en el cinc-centè aniversari de l’edició del Tirant lo Blanch. Es va formar en filologia a València i en dret a Madrid, i també es va diplomar en telecomunicacions, perquè el 1963 s’havia presentat a unes oposicions del Ministeri de Comunicacions i Transport. A la Universitat de València va fer classes i va coordinar els cursos de l’ICE sobre «Lingüística valenciana», i va ser professor convidat a universitats com les de Múrcia, Nàpols, Zacatecas o Sant Petersburg. El DLC, que el presenta com a poeta i editor, diu que va impulsar diverses empreses editorials. Els seus primers textos, segons l’AELC, van ser lletres per encàrrec per a cantautors com Enric Ortega. Va traduir Què és l’anarquia, de Luigi Fabbri (2002), i va escriure a Destino, Serra d’Or, El Punt, Levante, El País i altres capçaleres. Va néixer a Onda, a la Plana Baixa, el 1944.