Isabel-Clara Simó

Qui era Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó va néixer a Alcoi el 1943 i es va educar a l’acadèmia del seu pare, que era mestre. A la Universitat de València es va llicenciar en filosofia —Joan Fuster hi va ser professor seu—; més tard va cursar periodisme a Barcelona i es va doctorar en filologia. Va passar anys fent classes a instituts de Bunyol, Figueres i Barcelona, i va acabar a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra.

El periodisme i el compromís cívic van anar sempre de bracet amb la literatura. Va ser una de les impulsores de la revista Canigó, que va dirigir durant més d’una dècada, i va escriure columnes a la premsa catalana durant anys. També va ser delegada del Llibre de la Generalitat i, entre el 2016 i el 2019, degana de la Institució de les Lletres Catalanes.

El premi Víctor Català per És quan miro que hi veig clar la va donar a conèixer, però on va acabar de trobar-se va ser en la novel·la, a partir de Júlia (1983), que porta el lector a l’Alcoi de la Revolució del Petroli. Van seguir T’estimo Marta (1986), El mossèn —sobre el pitjor tram de la vida de Jacint Verdaguer— i La salvatge (1993), premi Sant Jordi. També va publicar contes, com Històries perverses i Dones, i va escriure assaig, teatre, poesia i narrativa per a joves, com Tzoè.

Va deixar més de cinquanta títols. Hi tornen sempre els vincles que fan mal, allò que passa entre homes i dones, la violència i una mirada incòmoda sobre la societat; i hi ha, sobretot, personatges que costa d’oblidar i una tensió que no afluixa mai.

Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1999 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2017. Va morir a Alcoi el 13 de gener del 2020.