Josep Torras

Qui era Josep Torras

El lema «Catalunya serà cristiana o no serà» s’ha atribuït a Josep Torras i Bages, i els catòlics catalans el van fer seu, però l’Enciclopèdia Catalana adverteix que no apareix en cap dels seus escrits, tot i que expressa amb precisió el que pensava. El llibre d’aquells lectors era La tradició catalana, que la mateixa font considera la seva obra cabdal i que durant decennis va ser «una mena de breviari dels catòlics catalans». Hi defensava la llengua i el que el cristianisme havia aportat a la història de Catalunya, i replicava a Lo catalanisme, on Valentí Almirall plantejava un catalanisme «de caràcter liberal i laic». La lectura que en fa l’Enciclopèdia és política: un regionalisme que preservés el paper rector de l’Església i que es mantingués lluny dels integristes i dels carlins. També hi assenyala la influència de Marià Aguiló, i una part del volum eren articles publicats abans, com «L’Església i el Regionalisme» (1887).

És a La Veu del Montserrat, la publicació de Vic que dirigia el canonge Collell, on l’Enciclopèdia situa les seves col·laboracions més destacades; des del 1880, a més, publicava llibres de pietat en català. Segons la mateixa font, «amb el pretext d’orientar religiosament els lectors» hi analitzava l’actualitat política per advertir contra els temps nous, que identificava amb la revolució, i per acostar l’acció de l’Església al regionalisme; Què és la Maçoneria (1884) recull articles d’aquesta línia. El clero en la vida social moderna (1888), que Fèlix Sardà i Salvany va desautoritzar, el va situar, sempre segons l’Enciclopèdia, al capdavant de «la clerecia més conciliadora amb els canvis sociopolítics de l’època». Als projectes liberals d’una Catalunya industrial hi oposava una Catalunya de tradició i de concòrdia cristiana, i l’Enciclopèdia considera que el seu examen del passat català el va dur a una «història mítica», on el conflicte i el canvi «pràcticament deixaren d’existir».

Contra el Modernisme, que llavors emergia, va escriure també sobre art i literatura. A «De la fruïció artística», una conferència del 1894, va fer servir el lèxic del mateix Modernisme per combatre’l, i va continuar la discussió en altres textos, com De l’infinit i del límit de l’art (1896), Del verb artístic (1897), sobre el wagnerisme, i Llei de l’art (1905). Era consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc, on va poder exposar com entenia una creació artística d’acord amb el catolicisme, i gran amic de Joan Llimona, que l’havia fundat.

Nascut a les Cabanyes (Alt Penedès) el 1846, va estudiar dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on Milà i Fontanals i Coll i Vehí van ser alguns dels seus professors. Al seminari de Vic va conèixer la doctrina de Tomàs d’Aquino, «que l’havia de marcar profundament». Ordenat sacerdot el 1871, fins que el 1899 el van nomenar bisbe de Vic va tenir Barcelona com a centre de la seva feina pastoral i intel·lectual, i hi va representar les entitats catalanistes de la ciutat en la redacció de les Bases de Manresa (1892). Va ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona el 1896 i a la de Bones Lletres el 1898, i el 1899 va ser president dels Jocs Florals de Barcelona. Va morir a Vic el 1916. De les seves Obres completes se n’han fet tres edicions, l’última en deu volums (1984-1994), i entre el 1994 i el 1998 se’n va publicar l’epistolari complet, en cinc volums.