Novel·lista de la vida interior: va fer entrar a la narrativa catalana la lliçó de Proust, Dostoievski i Freud, i la va aplicar a gent corrent atrapada en ambients que se'ls fan petits. La seva novel·la més llegida retrata una ciutat de província hostil i beata que tothom ha volgut identificar amb Vic.
És el llibre pel qual se'l llegeix encara avui i el que millor ensenya què sap fer: una dona vigilada per tot un poble, explicada des de dins del seu cap. A més és lectura prescriptiva de les PAU, o sigui que en trobareu edicions preparades per treballar-la.
Miquel Llor va néixer a Barcelona el 3 de maig de 1894, el segon de tres germans, que van perdre la mare quan encara eren joves. D’adolescent li va aparèixer una escoliosi que li va deixar la columna tombada per sempre, i hi ha qui hi ha buscat l’origen del seu caràcter reservat. No va fer carrera universitària: va entrar d’aprenent en una impremta i després va passar a la Maquinista Terrestre i Marítima, d’oficinista. La formació literària se la va anar fent pel seu compte i als cursos de català i de literatura catalana que organitzava la Mancomunitat.
El 1923 s’apuntava a la secció de literatura de l’Ateneu Barcelonès, i dos anys després publicava la primera novel·la, Història grisa. Amb Tàntal (1928) va rebre la primera acusació d’immoralitat, pel pes que hi tenia Freud. El 1930 el recull de contes L’endemà del dolor guanyava el premi extraordinari de l’Ajuntament de Girona. Per aquells anys va entrar a treballar a la secció de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, on a partir del 1934 s’ocuparia de corregir l’ortografia dels escrits en català.
Aleshores arriba Laura a la ciutat dels sants, premi Crexells i el llibre que el va fer conegut. Hi descriu, amb el nom de Comarquinal, una ciutat de comarca hostil i beata que la tradició crítica ha llegit sempre com a Vic, i ho fa amb un detall que no deixa gaire lloc al dubte.
La postguerra el va deixar sense llengua on publicar. El 1946 l’Editorial Selecta va comprar els drets de tot el que havia escrit fins llavors, i l’any següent sortien El somriure dels sants i Cinc contes, aquest amb la data falsejada del 1935 per esquivar la prohibició d’editar en català. Encara va tenir temps de guanyar el premi Joanot Martorell el 1958 amb Un camí de Damasc. Jubilat, va obrir una galeria d’antiguitats a Tossa de Mar —un ofici que ja feia anys que tocava— i va fer de jurat en certàmens literaris. Va morir a Barcelona el 2 de maig de 1966, un dia abans de complir setanta-dos anys.
Havia llegit Freud sobretot, i també Proust, Joyce, Svevo i Dostoievski, i a les novel·les se li veu: els seus personatges són sovint gent de la petita burgesia o de la menestralia que no arriba a dir-se les coses, i la novel·la avança per dins d’ells, amb monòleg interior i molta descripció menuda. També traduïa, de l’italià i del francès, autors com Gide i Moravia. Aquesta manera de posar una consciència al centre del relat és la mateixa via que anys més tard portaria molt més lluny Mercè Rodoreda, i explica per què Llor compta quan es parla de com la novel·la catalana es va refer al segle XX.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1880 i el 1894.