Josep Elias

Qui era Josep Elias

El castellà va ser la llengua de l’ofici de Josep Elias: va traduir-hi molta narrativa, sobretot francesa, segons l’Enciclopèdia Catalana, i l’AELC explica que ja treballava per a les editorials mentre estudiava filologia romànica a la Universitat de Barcelona, amb correccions i informes a més de traduccions. També va ser la llengua dels seus primers poemes. Lejos de casa (1967) va tornar, revisat i ampliat, dins Cruzar una calle para escaparse de casa (1968), que va sortir a El Bardo, la col·lecció que impulsava el seu amic Josep Batlló. L’AELC hi veu reflectits els anys d’universitat, i l’Enciclopèdia en parla com de «reculls excepcionals» i els inscriu en el realisme líric, atents a les inquietuds socials d’aquells anys. Després de 20 boyards papel maíz (1974) ja no va publicar res més en castellà.

En català, el seu primer llibre, Per a un duc Bach escriví música d’orgue, a Weimar (1971), va obtenir el premi Carles Riba del 1970. L’Enciclopèdia hi veu la mateixa tònica que en els reculls anteriors, mentre que l’AELC hi assenyala ja la presència de Cadaqués, que per a l’autor era un «refugi personal i intel·lectual». Elias va deixar Barcelona el 1973 per instal·lar-s’hi, i el poble va entrar tant en els seus poemaris com en els seus llibres de prosa. El canvi de to va arribar amb Ideari a la recerca de la fruita tendra (1976), més irònic i meditatiu segons totes dues fonts. En prosa va publicar La dona del capità (1977) i Descomposicions, amb què va guanyar el 1980 la primera edició del premi Documenta. D’aquest últim, l’AELC en destaca l’experimentació, amb la fragmentació i el leitmotiv portats a l’extrem, i hi recull l’observació de Juan Antonio Masoliver Ródenas: en comptes de personatges excepcionals, el llibre se centra en «dos personatges anodins i mediocres». L’Enciclopèdia, que l’esmenta al costat de La dona del capità, hi afegeix «una visió crítica de la societat del moment». S’ha inclòs Elias en l’anomenada «Generació literària dels setanta», recorda l’AELC, tot i que la mateixa associació el presenta com un poeta «al marge de les convencions generacionals». Va morir a Barcelona el 1982, i poc després va sortir el seu darrer poemari, editat de nou per Batlló per obrir la col·lecció Taifa.