Manuel Angelon

Qui era Manuel Angelon

Manuel Angelon va tenir un paper actiu en la Renaixença. Els Jocs Florals el van tenir de mantenidor tres vegades, el 1862, el 1872 i el 1882, i el 1862 va formar part del grup que va correspondre a la visita que els felibres occitans havien fet a Catalunya l’any anterior. A l’Ateneu Barcelonès, que va presidir el 1880-81, hi havia pronunciat el 1877 una conferència sobre la vida d’Aribau, «Biografía de Don Buenaventura Carlos Aribau». Va escriure a La Campana de Gràcia i a La Renaixença, va ser redactor d’Un Tros de Paper, i la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el va tenir entre els seus membres numeraris. Com a poeta, Víctor Balaguer el va incloure a l’antologia Los trobadors moderns (1859) amb versos de tema patriòtic, entre els quals «Agravis i venjances», dedicat a Pau Claris.

L’Enciclopèdia Catalana el compta «entre els fundadors del teatre català modern» i qualifica bona part de les seves obres d’un repertori «brillant i moralitzador» que el públic va seguir. La peça a què l’article dona més pes és La Verge de les Mercès (1856): en relativitza la qualitat literària, però hi veu un valor històric, perquè es tracta del «primer drama romàntic en llengua catalana». La sarsuela de costums Setze jutges (1868) va ser un èxit que es va allargar uns quants anys més enllà de l’estrena. L’article li atribueix també la sarsuela Espejo de honra y amor (1862), ¡Pobre Madre! (1853), Llum i fum (1876) i El Ángel de la Paz (1856).

En castellà va escriure una obra que la mateixa font descriu com a «extensa i de gran acceptació». Hi ha novel·la històrica i social, com Los misterios del pueblo español durante veinte siglos (1858-60), Un corpus de sangre ó los fueros de Cataluña (1857) o El pendón de santa Eulalia (1858), i dues novel·les, Espinas de una flor i Flor de un día (totes dues del 1862), fetes a partir de peces de Francesc Camprodon que havien triomfat a l’escenari. Hi ha també teatre, original i traduït —com la versió de La bolsa, de Ponsard (1858)—, i monografies de divulgació com la Guía satírica de Barcelona (1854) o Isabel II. Historia de la reina de España (1862). Fora d’aquesta enumeració, l’article cita també Treinta años ó la vida de un jugador (1862), que va tenir continuació a El abismo de las honras. Havia estudiat lleis a Madrid i a Barcelona, però va deixar el dret pel periodisme: va dirigir La Ilustración Artística, la Gaceta del Comercio (1860) i La Flaca (1868), un periòdic satíric. També va ser secretari i administrador de societats mercantils i financeres, entre les quals el Foment de l’Eixample. Nascut a Lleida el 1831, va morir a Barcelona el 1889.