Frederic Soler

Qui era Frederic Soler

Frederic Soler va néixer a Barcelona el 1839 en una família d’artesans. Orfe de petit, va créixer amb un oncle per part de mare, Carles Hubert, que tenia rellotgeria: amb ell va aprendre a compondre màquines i, de passada, a llegir de tot una mica. L’escola la va deixar aviat i la resta se la va ensenyar ell mateix. Als quinze anys ja escrivia peces per a les colles de joves que feien funcions pels obradors i els pisos de Barcelona, i hi sortia a actuar.

Els seus primers intents de teatre seriós en castellà no van anar enlloc. El que va funcionar va ser exactament el contrari. El 1864, amb el pseudònim de Serafí Pitarra, va estrenar al Teatre Odeon L’esquella de la torratxa, una paròdia escrita en «el català que ara es parla», que era alhora el seu lema i la seva declaració de principis: cap paraula que no es pogués sentir en una conversa. L’èxit va ser desproporcionat. D’aquella veta en van sortir les gatades: prop de vint peces burlesques que la societat La Gata, dirigida per ell mateix, va estrenar entre el 1864 i el 1866, i que es van publicar en una col·lecció pensada per a l’ocasió, els Singlots poètics. La més coneguda d’aquell període és El castell dels tres dragons, que se’n riu dels drames cavallerescos de moda.

A mitjan dècada dels seixanta va canviar de rumb. Va signar Les joies de la Roser amb el seu nom real, va dissoldre La Gata i va muntar la companyia Teatre Català, que va fer casa al Romea i que ell va portar, alhora com a director artístic i com a empresari, fins al dia que va morir. Són prop de trenta anys durant els quals un ofici que amb prou feines existia va passar a tenir sala fixa, repertori propi i sous a final de mes. D’aquests anys són els drames de costums i històrics que el van fer popular arreu, com Lo ferrer de tall, estrenat el 1874. Va compartir el domini de l’escena catalana de la segona meitat del segle amb Àngel Guimerà, que hi va arribar just després.

També va fer carrera de poeta premiat —flor natural als Jocs Florals el 1872, flor natural i englantina el 1875, la presidència de la festa el 1882— i va publicar reculls de versos i de narracions. El públic menestral i burgès s’hi reconeixia i li omplia el teatre. Qui vulgui veure com aquella mateixa Barcelona va arribar a la novel·la pot continuar per Narcís Oller.

Va morir a Barcelona el 1895, als cinquanta-cinc anys, d’una afecció de cor. El 1906 se li va aixecar un monument a la Rambla.