El castell dels tres dragons
És la porta divertida: una paròdia dels drames cavallerescos que aleshores omplien els teatres, i una de les peces còmiques que més ha durat en el repertori català.
Signava Serafí Pitarra les paròdies que feien riure Barcelona i Frederic Soler els drames que la feien plorar, i era la mateixa persona: un rellotger que es va fer escriptor pel seu compte i va convertir el teatre en català en un ofici, una empresa i un públic. Escrivia tal com es parlava a les cases i a les botigues, i encara hi ha pobles que representen els seus pastorets cada Nadal.

És la porta divertida: una paròdia dels drames cavallerescos que aleshores omplien els teatres, i una de les peces còmiques que més ha durat en el repertori català.

El Pitarra seriós, el dels drames que omplien el Romea. Un dels seus èxits més duradors i el model que va repetir durant els anys de més feina.
Els seus pastorets. Si els has vist representats alguna vegada, aquí hi ha el text que va portar la tradició de Nadal al teatre professional.
L'esquella de la torratxa
La venjansa de la Tana
La festa del barri
A posta de sol
L'àngel de la guarda
La dida
Cura de moro
Lo didot
L'hereuet
Judas de Keriot
100.000 duros
A la vora del mar
Barba-roja
Batalla de reines
Bertoldino
Cafe y copa
Cèrcol de foc
Cosas del oncle
Donya Guadalupe
El rústic "Bertoldo"
El veguer de Vic
Els cantis de Vilafranca
Els egoistes
Els estudiants de Cervera
Els herois i les grandeses
Els pescadors de Sant Pol
Els polítics de gambeto
Els segadors
L'africana
L'apotecari d'Olot
L'hostal de la Farigola
L'infern a casa
L'últim rey de Magnolia
L'última corona
La bala de vidre
La banda de bastardía
La botifarra de la llibertat
La bruixa
La campana de Sant Llop
La carta de navegar
La cua de palla
La dona i la bailarina
La fira de Sant Genís
La mosca al nas
La rondalla de l'infern
La rosa blanca
La sabateta al balcó
La urbanitat
La vaquera de la piga rossa
La vivor de l'estornell
Las carbassas de Monroig
Las claus de Girona
Las francesillas
Les eures del mas
Les papallones
Les peres a quarto
Les píldores de Holloway o la pau d'Espanya
Lo boig de les campanilles
Lo bram del ruc
Lo campanar de Palma
Lo collaret de perles
Lo contramestre
Lo dir de la gent
Lo forn del rey
Lo jardí del general
Lo llibre del honor
Lo lliri d'aigua
Lo monjo negro
Lo moro Benani
Lo plor de la madrastra
Lo pubill
Lo punt de les dones
Lo ret de la Sila
Lo sagristà de Sant Roc
Lo teatro per dins
Lo timbal del Bruch
Lo trinch del or
!O rey o res!
Or
Ous del dia!
Palots i ganxos
Per carta de més
Senyora i majora
Si us plau per força
Sota terra
Un barret de rialles
Un mercat de Calaf
Contes de l'avi
Nits de lluna
Gra i palla
Jesús
L'últim trencalós
La mort de la Paloma
Lo baster de l'Esquirol
Poesías catalanas
Un viatge a Orient
L'any trenta-cinc
Lo comte Arnau
Narracions
Dotzena de frare
Frederic Soler va néixer a Barcelona el 1839 en una família d’artesans. Orfe de petit, va créixer amb un oncle per part de mare, Carles Hubert, que tenia rellotgeria: amb ell va aprendre a compondre màquines i, de passada, a llegir de tot una mica. L’escola la va deixar aviat i la resta se la va ensenyar ell mateix. Als quinze anys ja escrivia peces per a les colles de joves que feien funcions pels obradors i els pisos de Barcelona, i hi sortia a actuar.
Els seus primers intents de teatre seriós en castellà no van anar enlloc. El que va funcionar va ser exactament el contrari. El 1864, amb el pseudònim de Serafí Pitarra, va estrenar al Teatre Odeon L’esquella de la torratxa, una paròdia escrita en «el català que ara es parla», que era alhora el seu lema i la seva declaració de principis: cap paraula que no es pogués sentir en una conversa. L’èxit va ser desproporcionat. D’aquella veta en van sortir les gatades: prop de vint peces burlesques que la societat La Gata, dirigida per ell mateix, va estrenar entre el 1864 i el 1866, i que es van publicar en una col·lecció pensada per a l’ocasió, els Singlots poètics. La més coneguda d’aquell període és El castell dels tres dragons, que se’n riu dels drames cavallerescos de moda.
A mitjan dècada dels seixanta va canviar de rumb. Va signar Les joies de la Roser amb el seu nom real, va dissoldre La Gata i va muntar la companyia Teatre Català, que va fer casa al Romea i que ell va portar, alhora com a director artístic i com a empresari, fins al dia que va morir. Són prop de trenta anys durant els quals un ofici que amb prou feines existia va passar a tenir sala fixa, repertori propi i sous a final de mes. D’aquests anys són els drames de costums i històrics que el van fer popular arreu, com Lo ferrer de tall, estrenat el 1874. Va compartir el domini de l’escena catalana de la segona meitat del segle amb Àngel Guimerà, que hi va arribar just després.
També va fer carrera de poeta premiat —flor natural als Jocs Florals el 1872, flor natural i englantina el 1875, la presidència de la festa el 1882— i va publicar reculls de versos i de narracions. El públic menestral i burgès s’hi reconeixia i li omplia el teatre. Qui vulgui veure com aquella mateixa Barcelona va arribar a la novel·la pot continuar per Narcís Oller.
Va morir a Barcelona el 1895, als cinquanta-cinc anys, d’una afecció de cor. El 1906 se li va aixecar un monument a la Rambla.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1800 i el 1859.