Dolors Bramon

Qui és Dolors Bramon

L’encàrrec de continuar l’estudi de les cròniques àrabs que havia fet J. M. Millàs i Vallicrosa l’Institut d’Estudis Catalans el va fer a Dolors Bramon. En va sortir la seva segona tesi doctoral, dirigida per Manuel Riu i defensada el 1999, i el llibre De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (2000), coeditat per l’IEC. Als 131 fragments que havia donat a conèixer Millàs, n’hi va afegir 494 més. M. Teresa Ferrer i Mallol, en la presentació de la seva candidatura a membre numerari de l’IEC, llegida al Ple el desembre del 2011, escriu que l’obra «marca un abans i un després» per conèixer l’època islàmica del territori que avui és Catalunya i la considera d’obligada consulta per a l’alta edat mitjana.

La primera tesi, del 1984, posava al costat del text àrab d’al-Zuhrî, un geògraf andalusí, una traducció al castellà feta al segle XIV. Joan Vernet, de qui havia estat deixeble a la Universitat de Barcelona, va escriure al pròleg que l’autora havia resolt les dificultats de la recerca «amb enginy, geni i saber». Un altre dels seus camps són les minories religioses de la Corona catalanoaragonesa. Contra moros i jueus (1981), sobre les discriminacions que van patir al País Valencià, li va valer el premi Joan Fuster d’assaig dels Octubre i s’ha traduït al castellà i a l’àrab. Era la segona vegada que l’obtenia: la primera, el 1976, havia estat amb la seva part de Raons d’identitat del País Valencià, un volum de diversos autors, sobre la parla dels andalusins valencians. El 2013 va publicar Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat.

La presentació del 2011 destaca també la seva feina sobre els mots que les llengües hispàniques han pres de l’àrab, sobretot el català. Segons aquell text, des del 2002 hi col·laborava amb el TERMCAT i, a l’IEC, amb l’Oficina d’Onomàstica i les Oficines Lexicogràfiques, i aquest treball sobre els arabismes li va valer el 2010 el premi a la Normalització Lingüística de l’Ateneu Cultural de Girona. Amb Rosa Lluch va escriure Mots remots (2002), sobre la història i els topònims catalans que venen de l’àrab. De l’islam com a religió n’ha tractat a Obertura a l’islam (2001) i Ser dona i musulmana (2007), tots dos amb pròleg d’Antoni Matabosch i amb versió castellana; més tard va publicar L’islam avui. Alguns aspectes controvertits (2016). Com a experta en islam, va participar en la segona edició (2007) del Diccionari de la llengua catalana.

Nascuda a Banyoles el 1943, es va llicenciar a la Universitat de Barcelona el 1969, amb premi extraordinari. Tot just acabada la carrera, la majoria dels articles de la Gran enciclopèdia catalana sobre el món semític van sortir de la seva mà, i també en va coordinar els col·laboradors externs. La presentació del 2011 la fa professora titular de Filologia Semítica a la Universitat de Barcelona des del 1987. El 2023 va rebre la Creu de Sant Jordi.