Enric Sòria

Qui és Enric Sòria

La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) descriu la prosa d’Enric Sòria com a «hàbil, tensa, intel·ligent, amb un regust líric», i hi afegeix que de vegades té un to polèmic. En la de no-ficció, Mentre parlem: fragments d’un diari iniciàtic (1991) va obtenir el premi Joanot Martorell 1990 i el Crítica Serra d’Or 1991, i La lentitud del mar (2005), un dietari que segons el subtítol cobreix els anys del 1989 al 1997, el Carles Rahola d’assaig 2004 i el Crítica Serra d’Or 2006; entre l’un i l’altre, el 1994, havia sortit el Sermonari laic. En l’assaig, el primer títol que en recull la GEC és Trenta anys de cultura literària a la Safor (1959-1990) (1990), i després hi van venir Incitacions (1997), premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 1998, i L’espill de Janus (2000), premi Crítica Serra d’Or 2001. Una part de la seva feina a la premsa va passar als llibres: Cartes de prop (2006) aplega el que havia escrit per al suplement Quadern d’El País, i En el curs del temps (2010), les ressenyes i els articles de literatura catalana a partir del 1997.

Sòria va néixer a Oliva el 1958 i va fer dues llicenciatures, filologia catalana i història. En narrativa, Mirall de miratges va guanyar el premi Senyoriu d’Ausiàs March 1981, i Varia et memorabilia (1984), el premi València 1983; del 1984 és també El joc i el foc. La GEC en cita dos llibres de poesia, i tots dos van rebre el premi Cavall Verd-Josep M. Llompart: Compàs d’espera, el 1993, i L’instant etern (1999), el 2000, després d’haver guanyat el Carles Riba 1998. Va traduir Kafka i De Quincey, i l’enciclopèdia l’esmenta com a col·laborador de capçaleres com El Temps, Avui, Daina, Papers, Caràcters o Reduccions.