Eva Serra i Puig

Qui era Eva Serra i Puig

Fora de la història agrària, la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) situa el centre de l’aportació d’Eva Serra i Puig en l’estudi de «les institucions catalanes i la seva relació amb la monarquia hispànica». Just després, l’enciclopèdia esmenta la direcció, amb Xavier Torres, de Crisi institucional i canvi social. Segles XVI i XVII (1997), un volum de la Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans; l’edició, amb un estudi introductori, de Secrets públics de Gaspar Sala i altres escrits (1995), i el pròleg al segon volum dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994). Pòstumament, el 2018, es van aplegar en un volum, La formació de la Catalunya moderna (1640-1714), articles seus sobre la Catalunya d’abans de la Nova Planta; el llibre va rebre el 2019 el premi Ferran Soldevila del Congrés de Cultura Catalana. La història del camp és la de la tesi doctoral, dirigida per Emili Giralt, amb què es va doctorar el 1978, i que estudiava Sentmenat, al Vallès Occidental, entre el 1590 i el 1729. Publicada el 1988 com a Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729, la GEC la descriu com un «estudi sistemàtic de la producció agrícola i les relacions de producció des de la triple òptica estadística, narrativa i institucional». També va col·laborar en volums col·lectius com La revolució catalana de 1640 (1991) i Estructura social i econòmica del camp català (1983), i el 1966 havia publicat un llibre de divulgació, La Guerra dels Segadors.

La Universitat de Barcelona, on s’havia llicenciat el 1967, va ser el seu lloc de feina des del 1975, amb un parèntesi a la Universitat Pompeu Fabra entre el 1991 i el 1997. Abans havia treballat per a editorials com Salvat, Edicions 62 i Enciclopèdia Catalana, i el 1970 havia començat la carrera acadèmica a l’Autònoma de Barcelona. Des del 2002 va ser membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La GEC la presenta com a historiadora i activista política, sempre vinculada a l’independentisme d’esquerres. El juny del 1991, amb Lluís Maria Xirinacs i Carles Benítez, va promoure l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació. Venia d’una militància que havia començat als anys seixanta al Front Nacional de Catalunya i havia continuat, des del 1968, al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) i, des del 1974, a l’escissió del PSAN-P, que el 1978 va passar a dir-se Independentistes dels Països Catalans. També va impulsar els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Pòstumament va rebre el premi In Memoriam de la Comissió de la Dignitat (2020). Va néixer a Barcelona el 1942 i hi va morir el 2018.