Ferran Soldevila

Qui era Ferran Soldevila

La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) considera la Història de Catalunya l’obra més emblemàtica de Ferran Soldevila. L’encàrrec de Francesc Cambó es va formalitzar a començament del 1929 i el llibre va sortir el 1934-35. La reedició ampliada del 1962-63 l’enciclopèdia la relaciona amb la seva «inquietud de corregir allò que li semblava que s’havia demostrat erroni». Del lema que s’havia fixat, «Fer de Catalunya un poble normal», la GEC en fa derivar un propòsit polític ampli, no partidista, que explica tant les seves visions de síntesi com la decisió de no defugir la divulgació, «fins i tot per a un públic infantil». A Jaume I i a Pere el Gran els va dedicar llibres com Vida de Jaume I el Conqueridor (1958) i Vida de Pere el Gran i d’Alfons el Liberal (1963), i dues monografies que havien de ser exhaustives i que no va poder acabar: de la de Jaume I només en va sortir un volum, Els primers temps de Jaume I (1968), i a la de Pere el Gran no hi va arribar a escriure els tres darrers anys de la vida del rei. El pòrtic de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) hi afegeix monografies com Els Almogàvers (1952) i L’almirall Ramon Marquet (1953). La GEC també remarca que s’interessava per la manera com s’havia escrit la història del país, i que va dedicar molts estudis a historiadors com Tàcit, Zurita o Muntaner; el seu primer article erudit, del 1912, ja va ser «Documents relatius a Bernat Metge». El compromís de Casp. Resposta al Sr. Menéndez Pidal (1965) és fruit de la polèmica que va mantenir amb Ramón Menéndez Pidal i Julián Marías des d’una òptica catalanista. Per a l’enciclopèdia, va ser «un dels capdavanters» en la història de la dona, de la vida privada i de les mentalitats, i és reduccionista la imatge que l’ha contraposat a Jaume Vicens i Vives, com si l’un representés la història politicocultural i l’altre l’economicosocial.

En tornar de l’exili, el 1943, va ser depurat i es va trobar sense accés a la universitat, a la premsa ni al cos d’arxivers, que abans de la guerra li havien donat de què viure. Va fer classes als Estudis Universitaris Catalans del 1943 al 1966, va participar en la reconstrucció de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que el va fer membre el 1947, i el 1958 va entrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. De la guerra, en què va defensar la Generalitat republicana, en va deixar un dietari que es va incloure a Al llarg de la meva vida (1970); de l’exili a França, del 1939 al 1943, uns dietaris que arriben fins al final del 1940 i que es van publicar a Dietaris de l’exili i el retorn (1995-2000). La seva carrera havia començat a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en lletres el 1915 i on, com als Estudis Universitaris Catalans, va tenir de mestre Antoni Rubió i Lluch, gràcies al qual va entrar aquell mateix any de secretari redactor a l’IEC. Es va doctorar a Madrid el 1916 amb La reina Maria, muller del Magnànim, premi Patxot el 1922 i publicada dins Sobiranes de Catalunya (1928). Com a arxiver i bibliotecari de l’Estat, el pòrtic de l’AELC el situa a Maó, a Logroño, a la biblioteca de la Universitat de Barcelona (1932-38) i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on va ser cap de secció fins a la jubilació, el 1964. El 1930 el van nomenar director de la Revista de Catalunya, i del 1931 al 1938 va ensenyar història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona. Al final del 1966 un atac cardiorespiratori el va deixar pràcticament reclòs a casa, i alguns projectes els van completar col·laboradors seus: Joan Sales va ser decisiu, segons la GEC, perquè es fes i es publiqués Què cal saber de Catalunya (1968), i gràcies a Miquel Coll i Alentorn es van publicar Les quatre grans cròniques (1971), amb les notes històriques a les cròniques medievals en què Soldevila havia treballat gairebé tota la vida.

El pòrtic de l’AELC l’encapçala com a poeta, dramaturg i narrador, encara que admet que se’l coneix sobretot com a historiador, i la GEC dedica un apartat propi a aquesta altra obra. Hi situa la poesia en la línia postsimbolista i en l’herència del noucentisme «carnerià»: del Poema de l’amor perdut (1916) a La ruta invisible, passant per Exili (1918) i Càntics de mar, d’amor i de mort (1921). Per als infants va escriure Faules (1934). Al teatre va estrenar peces històriques com L’Amador de la Gentilesa a la Cort de Joan I (1961), Guifré (1927) o Matilde d’Anglaterra (1923), on segons la GEC «el component psicològic i moral acostuma a sobrepassar el pretext històric o mític», i n’hi ha d’altres que parteixen de la literatura universal o de les llegendes populars, com L’aprenent de suïcida (1961), Albert i Francina (1956), La font del miracle (1952) o L’hostal de l’amor (1951). A Don Joan (1960) hi va reprendre un personatge que havia estudiat de jove, el 1910-11, a Manifestaciones del mito de Don Juan Tenorio en la literatura española. Hores angleses (1938) aplega els articles i les proses que va enviar a La Publicitat mentre era lector a Liverpool (1926-28), i, segons la GEC, pren la forma d’un dietari. Va presidir l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i va traduir els Annals de Tàcit (1930) i Els silencis del coronel Bramble, d’André Maurois (1932). La GEC el considera «un dels prosistes més importants del seu segle» i diu que així ho han reconegut Josep Pla, Joan Fuster i Albert Manent. Va néixer a Barcelona el 1894 i hi va morir el 1971.