Ramon d'Abadal i de Vinyals

Qui era Ramon d'Abadal i de Vinyals

El desembre del 1921, Ramon d’Abadal va ser un dels organitzadors d’un cicle de conferències de Josep Calmette, medievalista francès, titulat «El feudalisme i els orígens de la nacionalitat catalana», i hi va participar. El 1963, a la Universitat de Tolosa, va explicar que aquelles sessions havien estat el punt de partida de la direcció i del mètode dels seus estudis. La seva gran obra de síntesi, Els primers comtes catalans (1958), es basa, segons l’Enciclopèdia Catalana, a posar en qüestió les hipòtesis que Calmette hi havia exposat. La mateixa font diu que el llibre «revisa a fons les versions dominants sobre els orígens de Catalunya», i recull les paraules de Pierre Bonnassie: Abadal «renovà completament la història dels orígens de Catalunya».

La seva obra central és Catalunya carolíngia, que l’Enciclopèdia anomena «l’obra de la seva vida». Va néixer d’un encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans, que li va demanar de publicar tots els preceptes carolingis relatius a Catalunya dins un projecte més ampli, l’edició de tota la documentació d’abans de l’any 1000. Hi va treballar amb intermitències. La dictadura de Primo de Rivera, que el va apartar en part de la política, li va permetre reprendre la recerca el 1926; durant la República pràcticament va deixar de fer d’historiador, i després de la guerra va tornar a la Catalunya carolíngia fins que, des del 1944, s’hi va consagrar gairebé del tot. Les dues parts d’Els diplomes carolingis a Catalunya, del 1950 i el 1952, formen el volum II. El volum I, El domini carolingi a Catalunya, el va publicar l’IEC el 1986, quan Abadal ja era mort.

L’Enciclopèdia explica que la formació que havia rebut en història de la cultura i del dret li va permetre «no quedar limitat a l’estricte paper de paleògraf»: els documents que transcrivia i editava eren el punt de partida d’anàlisis polítiques, socials, econòmiques i geogràfiques. Als dos volums d’Els comtats de Pallars i Ribagorça (1955), la font valora tant els diplomes com l’extensa introducció, on estudia els dos comtats des de la història, l’economia, la geografia i la societat. Als anys seixanta es va decantar cap a la síntesi i la divulgació, amb títols com Com Catalunya s’obrí al món mil anys enrera (1960), Els precedents antics a la història de Catalunya (1967) o l’estudi sobre Pere el Cerimoniós, publicat en castellà el 1965 i en català el 1972. Per a l’Enciclopèdia, és «el renovador més important de la medievalística catalana del segle XX» i, alhora, «el màxim exponent d’una historiografia catalanista conservadora».

La política el va ocupar durant anys. Cap al 1909-1910 militava a la Joventut Nacionalista de Catalunya, de la Lliga Regionalista, i va tractar Enric Prat de la Riba, amb qui, segons l’Enciclopèdia, compartia un projecte d’infraestructura cultural que va tenir com a fita la fundació de l’IEC. Elegit diputat a la Mancomunitat el 1917, el 1922 va ser un dels fundadors d’Acció Catalana i el director gerent del seu diari, La Publicitat. Més tard va tornar a la Lliga i va dirigir La Veu de Catalunya del 1933 al 1936. En esclatar la guerra es va exiliar a Itàlia. A l’exili, per encàrrec de Francesc Cambó, va escriure amb el periodista Joan B. Solervicens Revolución y Tradición (1938), que la font qualifica de treball de circumstàncies i que no es va arribar a distribuir. El 1939 va tornar a Catalunya.

Havia nascut a Vic el 1888. Va estudiar dret a Barcelona, on es va fer amic dels membres de l’anomenada «generació de l’Institut», com Ferran Valls i Taberner o Jordi Rubió i Balaguer, i als Estudis Universitaris Catalans va tenir de mestre Antoni Rubió i Lluch. Va fer el doctorat a Madrid i el 1911 va anar a París, on va estudiar a l’École des Chartes i a l’École des Hautes Études. De nou a Catalunya, va publicar amb Valls i Taberner l’edició crítica dels Usatges (1913). Va ser membre de l’IEC des del 1943 i de la Real Academia de la Historia des del 1960. Va morir a Barcelona el 1970.