Josep Tharrats i Vilà

Qui era Josep Tharrats i Vilà

Bach, Wagner i Pau Casals donen títol a reculls de Josep Tharrats (La glòria de Bach, 1950; L’art de Wagner, 1955; Pau Casals, 1951), i la música és, amb la religió, un dels temes que l’Enciclopèdia Catalana hi troba amb més freqüència. Va publicar més de vint llibres de poemes, la majoria en edicions de bibliòfil, entre els quals Crist (1936), Eucaristia (1952), Ars musica (1946), Les ofrenes espirituals (1924), Mare Nostrum (1940), Hores mediterrànies (1948) i Pax (1968). L’article hi veu la petjada del prerafaelitisme, del parnassianisme i de la «imatgeria decadentista», i una construcció formal que qualifica de «molt acurada i arquitectònica, de factura clàssica»; el sonet era la seva forma preferida. Formava part del grup modernista de Girona i admirava D’Annunzio, Verlaine i Rubén Darío.

Molts poemes seus són inèdits, i alguns van sortir pòstumament, el 1989, a Laus Catalonia, amb un pròleg de J.-J. Tharrats. També són inèdites en bona part les traduccions que va fer de D’Annunzio; A. Camps ha estudiat el dannunzianisme de Tharrats i algunes d’aquestes versions. En prosa va publicar Orles (1909), de proses líriques, i Al marge de la vida (1927), de màximes i aforismes. A Girona va participar en la fundació d’Athenea (1919), Armonia (1905-06) i Cultura (1914-15), que també va dirigir, i el 1915 va dirigir Les Voltes i Flirt, de caràcter humorístic. Va escriure a Lectura, La Paraula Cristiana, Scherzando, Catalanitat i La Revista, i va guanyar premis en diversos jocs florals.